30 de maig 2010

EL TRÀFIC DE CADELLS DE PAÏSOS DE L'EST


En els últims anys la venda d’animals de companyia ha augmentat significativament al nostre país. Entre el què es guanya amb la venda i tot el què els envolta: accessoris, alimentació, veterinari, perruqueria etc. s’ha convertit en un bon negoci per un sector molt ampli. I és clar, tot allò que mou diners de seguida és interessant pel tràfic il•legal. Les màfies de l’est es dediquen a criar gossos ,en les anomenades fàbriques de gossos, en unes condicions higièniques deplorables. Les gosses han de parir una vegada i una altra en gàbies minúscules amb unes dosis d’estrès molt altes. Els arrenquen els cadells quan només tenen dies, condemnant-los ja d’entrada a patir problemes psicològics quan creixin per haver-los privat de l’aprenentatge al costat de la seva mare. Aquests petits són transportats apilotonats en gàbies en uns camions que faran un viatge de 30 hores de durada, sense proporcionar-los menjar ni aigua en tot el viatge. Una salvatjada. En aquestes condicions un 30% moren pel camí, de fam, de set i de pànic. I els què aconsegueixen sobreviure al viatge del terror arriben al seu destí malalts i totalment destruïts psicològicament. Mai podran ser gossos feliços pel enorme trauma que els han ocasionat.

Madrid, Granada i Barcelona són els principals destins dels “negocis”. Porten els animals amb cartilles falses de vacunació (en realitat mai els vacunen), sense desparasitar i amb infeccions contagioses. Però als que els compren els és igual. Un cop els venen al pobre innocent que ignora tota la odissea que passa el gosset, si l’animal es mor la garantia els cobreix la substitució per un altre cadell, com si es tractés d’una peça de roba.

El més trist no és que existeixin aquests negocis tan bruts i sense escrúpols sinó que hi hagi professionals dedicats a la venda i cria d’animals, que se suposa són amants dels animals, que se’n beneficiïn perquè el negoci econòmic els surt ben rodó. Paguen 70 euros als mafiosos per cada cadell i els revenen als particulars per 700 i fins 1200 euros.

Per què el govern, que sobradament sap d’aquests negocis, mira cap a un altra banda i no posa solució? Com pot ser que aquests camions puguin passar les fronteres sense problemes quan no amaguen les males condicions en què porten els cadells? Suposo que com tots els polítics d’aquest país que només es mouen si poden treure vots, i els animals no importen més que a quatre animalistes.



Un gran nombre de botigues compren els cadells d’aquestes màfies: trist però cert. És per això que depèn de nosaltres, els que anem a comprar un gos amb tota la bona intenció, assegurar-nos de què no provingui de l’Est. Per evitar-ho què cal fer:

  • La millor opció és anar a un criador professional personalment i fer un seguiment de com cria el nostre cadell.
  • Mai comprar per internet. Desconfieu dels criadors per internet, la majoria són els que estan darrere d’aquestes fàbriques de cadells. Posen fotos que després no es corresponen amb la realitat.
  • SI comprem a una botiga hem de demanar que ens demostrin la procedència dels cadells.
  • Fixeu-vos bé en l’aspecte del gosset si és saludable, i en l’actitud(massa temorós).
La crueltat humana no té límits. I la única manera de contrarestar la barbàrie d'aquests negocis bruts és amb coneixement del què passa, deixant de banda la ignorància i la innocència. No només per lluitar contra la causa, sinó ja per evitar que ens toqui a nosaltres viure la trista experiència d'adquirir un cadellet amb tota la il·lusió i trobar-te amb un animalet malalt que mor després de patir una agonia de tres dies per les carreteres.

27 de maig 2010

UN FACEBOOK MOLT ANIMAL

Si creieu que a internet estava tot inventat i que facebook és la reina de les xarxes socials és que no heu navegat per Mascota Club. Es tracta d’un “facebook” de mascotes on pots conèixer gent que comparteixi el teu mateix animal, pots crear grups i agregar-te a altres que t’interessin, compartir i resoldre dubtes on diu “Preguntas y respuestas” i fins i tot penjar fotos i vídeos dels teus animals. A més tens l’opció de participar en diversos concursos i sortejos. L’únic que has de fer és registrar-te. Per visitar la web podeu clickar al següent enllaç: http://www.mascotaclub.com/

24 de maig 2010

DOGO ALEMANY

 
Rere la seva aparença freda , ferotge i gegantina hi ha un gos ple de tendresa, afecte i tranquil•litat. És una joia gaudir d’un company tant entregat al seu amo com el Dogo Alemany. Cal conèixer-lo i estimar-lo doncs ell no demana res més.

RAÇA: Dogo Alemany o Gran Danès.

CLASSIFICACIÓ: Grup II: Gossos de guarda i protecció/Molosoide.

ORÍGENS: Alemanya. Es creu que el Dogo va tenir un avantpassat anomenat Alano. Era un gos que acompanyava el poble Alano quan van ser expulsats d’Àsia pels Hunos, al principi de la nostra era. Ara bé, l’avantpassat més proper del Dogo va ser el Ulmer dogger, procedent de la ciutat de Wurtemberg a Alemanya. Al segle XIX es buscava un nom oficial per la raça i va suscitar polèmica doncs diversos països es disputaven la paternitat del Dogo. Finalment el 1877 uns criadors de Berlín van imposar el nom de Dogo Alemany. Països com Gran Bretanya, encara ara no accepten l’autoria de la raça d’Alemanya i en diuen Gran Danès.


TRETS FÍSICS: Pèl molt curt.Orelles caigudes per naturalesa però abans els les tallaven de punxa. TALLA: Gran. COLOR: Atigrat; lleonat; gris; negre; arlequinat (blanc amb taques negres); castany. ALÇADA: mascle 80 cm, femella 72 cm. PES: de 60 a 80 kg. ESPERANÇA DE VIDA: 11 anys.

CARÀCTER: Tranquil, gens agressiu doncs sap que no li cal mossegar perquè amb la seva presencia ja imposa. Ara bé, és molt protector de l’amo i si realment el veu en perill atacarà. Desconfiat amb els estranys. Necessita molt exercici. De bon caràcter i adaptable a tot tipus d’ambients. És tremendament afectuós i juganer. Té molta sensibilitat. Molt obedient i ensinistrable. Això sí, se li ha de marcar disciplina per poder-lo dominar quan creix i no permetre que sigui dominant. El vincle amb el seu amo és molt estret i s’esmera molt en agradar-li . És conscient del seu enorme tamany per la qual cosa vigila molt de no trencar coses dins de casa.


PUNTS DÈBILS
  • Els gossos de mida gran tenen freqüents problemes estomacals. Hi ha una afecció que és la dilatació i torsió de l’estomac que succeeix quan després d’haver menjat massa ràpid l’animal s’excita i salta provocant-li la mort. Per evitar accidents com aquest se li han de donar dues racions diaries de menjar i evitar que es mogui massa després.
  • Pot tenir problemes articulars a les potes i s’ha de controlar molt mentre està en la fase de creixement. Pot adquirir males postures que després deformin el seu esquelet. Estar atents per si veiem que el gos no camina de forma normal i col•loca la pota malament.
  • És una raça que necessita menjar molt però amb control. El veterinari ens dirà la dosi diària recomanada a mida que vagi creixent. El què cal evitar és donar-li de picar entre hores.
  • Odia l’aigua així que se l’ha d’acostumar des de petit als banys, pel contrari de gran serà impossible acostumar-lo i dominar-lo.
  • Té la pell sensible per tant s’ha de cuidar el lloc on dormi. Ha de ser un lloc tou perquè sinó li sortiran calls i nafres.

QUÈ HEM D’EVITAR
  • Tenir-lo sol al jardí sense fer-li cas o lligat. Necessita el contacte constant amb els amos i molt exercici.
  • Adquirir el cadell de cridadors aficionats o poc fiables, com en totes les races de gran tamany i gran mandíbula. És massa arriscat doncs no hi ha control de si els pares del cadell eren equilibrats o no i si acaba sent genèticament agressiu no el podríem controlar per la seva enorme força.

IDEAL PER
  • Persones que facin exercici amb regularitat. El Dogo necessita grans passejades i espais per córrer a diari.
  • Famílies amb nens. És molt respectuós amb els nens, pacient i abans d’ensenyar les dents si el molesten prefereix apartar-se.
  • Persones capaces de controlar un animal tan gros. No és recomanable per persones grans.
  • Tot tipus de vivendes: pis o casa, mentre se li proporcioni l’exercici que necessita.

21 de maig 2010

INTRODUCCIÓ A L'ENSINISTRAMENT AMB EL CLICKER

L’ensinistrament modern és aquell que es basa en reforçar les conductes positives del gos a base de premis, de manera que acabi repetint-les i eliminant les conductes no desitjades. Un mètode molt interessant que segueix aquest principi és l’ensinistrament amb el Clicker*. Aquest mètode està basat en el condicionament clàssic de Paulov. Ell va descobrir que a base d’anar tocant una campana just abans de donar de menjar als gossos, acabaven associant directament la campana amb el menjar, de manera que només sentir el so ja salivaven (reacció que indica que sabien que vindria el menjar). La campana es va convertir en el què s’anomena estímul condicionat i el premi en l’estímul o resposta incondicionada.
El Clicker, doncs, produeix el mateix efecte que la campana de Pavlov i és per això que té un poder enorme per ensenyar al gos qualsevol comportament, fins i tot trucs increibles. Es tracta de fer click en el moment precís en què el gos fa allò que volem: seure, estirar-se, donar la pota etc. Seguidament se’l premia, de manera que sempre que sentí el Clicker entengui que ha actuat correctament i que ha de repetir aquella conducta. És evident que qualsevol gos o animal estarà més motivat i interessat en aprendre a comportar-se si obté un premi a canvi que si obté un càstig.



El llibre Introducción al adiestramiento con el Clicker de Karen Pryor és un manual clar i entenedor sobre com aprendre a ensinistrar nosaltres mateixos els nostres gossos amb el Clicker. Com el mateix títol indica només explica les tècniques per a què ensenyis al gos els primers comportaments bàsics , no per ensinistrar a nivells superiors. Pryor explica pas per pas i distribuït en fases les primeres sessions de Clicker; També dóna una sèrie de consells per evitar possibles errors en els procediments i respon a preguntes freqüents que solen sorgir en començar l’entrenament.


Un llibre molt interessant per conèixer el mètode del Clicker i per aconseguir realitzar amb èxit alguns trucs senzills amb el nostre gos. Pryor assegura que si ens prenem amb calma i paciència l’entrenament pot ser molt divertit i satisfactori tant pels gossos com per nosaltres. Serà qüestió de provar-ho no?


Introducción al adiestramiento con el Clicker. Karen Pryor. knS ediciones. 6ª edició, 2009, EEUU. 63 pàg. 6€.


*Aparell amb una làmina de metall que en pitjar-lo fa un click(d’aquí el seu nom).

19 de maig 2010

PERSONES POTENCIALMENT PERILLOSES (PPP)

La mort de persones i sobretot de nens com a conseqüència d’atacs de gossos sempre és una notícia lamentable; no només per la mort de la persona atacada sinó perquè sovint el gos és assenyalat com a culpable quan només és una altra víctima de la ignorància i la irresponsabilitat de les persones.
La reflexió sorgeix arrel d’un recent cas d’agressió en què va morir un nen de dos anys per les múltiples mossegades d’un gos de raça Pit bull a un poblet de Galicia, Pazos de Borbén. El nen passava el dia a la finca dels seus avis, juntament amb els seus dos cosins de 2 i 4 anys, quan sembla ser que es va acostar al tancat de 3 m2 on estava el jove Pit bull. El gos li va ocasionar ferides greus a la cara i al braç.
L’àvia, que estava al càrrec dels nens, en sentir els crits del petit, va córrer a agafar-lo. Poc més tard un helicòpter es va endur l’Infant a l’hospital però va morir només arribar-hi. L’avi, pres de la desesperació, no va esperar a què arribés la Guardia Civil i va penjar el gos com a venjança irracional.

Segons els veïns ningú havia vist mai el Pit bull, en canvi si que coneixien els altres gossos de la família, que els passejaven sovint. Està clar que aquest animal no tenia cobertes les seves necessitats correctament. Si no el passejaven i havia de passar la seva joventut (tenia 2 anys) en un recinte de 3 mentres aquest gos no podia desfogar l’enorme energia que caracteritza la raça i probablement s’estava convertint en una bomba de rellotgeria a punt d’explotar. Per què l’àvia no va estar prou al cas per evitar que el nen s’acostés al tancat? No sabem què va provocar l’atac, podria ser que el nen hagués molestat el gos o simplement que ningú li hagués ensenyat a distingir entre una presa de caça i un nen.


Vull recalcar que no hi ha gossos assassins ni gossos nascuts per matar. Aquests termes tan usats per descriure les males anomenades races Potencialment Perilloses* són fruït de la ignorància i dels prejudicis. El què hi ha són gossos amb uns instints de guarda i defensa- com n’hi ha d’altres amb instints de caça o de pastoreig-, amb una constitució física musculosa i mandíbula potent , una educació pèssima i unes necessitats vitals no cobertes. Aquestes quatre característiques unides formen un gos que atacarà qualsevol ésser més petit que ell i més si envaeix el seu territori. Segons l’ensinistrador caní Nacho Sierra: “Un gos, sigui de la raça que sigui, és capaç de matar un ésser humà, com també un ésser humà és capaç de matar un nen indefens, ni per això l’ésser humà ha de ser sinònim de cruel assassí.”


És culpable un animal de actuar segons el seu instint i segons li han ensenyat? És culpable de confondre un nen amb un perill? És culpable de tenir una força bruta capaç de matar? La resposta evident és que no és culpable i per tant no mereix ser castigat amb la mort ni estigmatitzat com a raça perillosa.

És més, hi ha molts més casos d’agressivitat en gossos petits com Chihuahua o Yorkshires que en gossos PP** o de mida gran en general. El què passa és que la mossegada d’un Chihuahua potser farà una petita ferida a la mà d’un nen i no arribarà a transcendir als mitjans de comunicació, en canvi la mossegada d’un Pit bull és letal i, encara que n’hi ha menys casos, se’n fa molt de ressò.

QUE CAL FER PER EVITAR ACCIDENTS COM AQUESTS:

1.Cada raça, en funció dels seus orígens, té unes unes necessitats o d'altres. Les races grans, necessiten una dosi diària d’exercici més alta que les petites per descarregar energia, alliberar els seus instints de forma correcta, sentir-se realitzats per després poder gaudir de calma mental quan han d’estar a casa. Si no complim amb aquestes necessitats diàries un gos pot acabar patint diversos trastorns psicològics que derivin o bé en automutilacions, en una ansietat que els faci trencar coses, o en agressivitat.

2.L’educació és fonamental. Siguin quins siguin els instints o l’estructura física d’un gos pot ser d’allò més pacífic, carinyós i respectuós si se l’educa des de cadell. Cal una bona socialització entre els 2 i 4 mesos en què li ensenyem a relacionar-se amb altres gossos, gats i nens. D’aquesta manera aprendrà a distingir què pot atacar i què no. Educar també és posar límits al seu comportament i deixar clar a l’animal quines conductes ha de repetir. Mai castigar i menys amb l’agressió física. Això només augmentarà el risc que el gos sigui agressiu.

3.Ensenyar els nens a respectar els gossos, a jugar amb ells de forma moderada i no permetre que els estirin la cua o els molestin massa. Oi que a nosaltres no ens agradaria que ens pessiguessin o ens fessin mal constantment?

4.Molt important: per molt que confiem en els nostres gossos NO HEM DE DEIXAR MAI SOL UN NEN I UN GOS perquè no podem saber què li farà el nen al gos i pitjor encara, no podem garantir mai la reacció d’un animal, precisament perquè és un animal.

Aquests requisits bàsics es tradueixen en un fonamental sense el qual cap d’ells serà possible: RESPONSABILITAT. Hem de ser humils i reconèixer que els únics responsables d’aquests successos som els éssers humans. Mai podem acusar el nen que no té us de raó ni noció de perill, ni el gos, que només actua segons el seu instint i aprenentatge, sense malicia ni intencionalitat. Procurem ser més justos amb els gossos, que són capaços d’estimar i de ser fidels com ningú. Sabeu que el Pit bull és una de les races més fidels a l’amo que serà capaç de morir per protegir-lo?


*Les races considerades per la normativa com a PP són: el Pitbull, l’American Strattford Terrier, el Rotweiller, el Dobermann, el Presa Canari, Dogo Argentí, Fila Brasiler, Akita Inu, Tosa Inu, Mastin Napolità. A alguns llocs també inclouen el Pastor Alemany.
** Sigles per anomenar els gossos Potencialment Perillosos.


16 de maig 2010

BEAGLE


El Beagle és una raça adorable, no només per la seva bellesa física sinó pel seu magnífic caràcter. El seu màxim “defecte” pot ser el nerviosisme si no se’l sap atendre, però amb una bona dosi d’exercici, joc i afecte és el company ideal.


RAÇA: Beagle.

CLASSIFICACIÓ: Grup VI: Gossos de tipus sabueso i de rastre (excepte llebrers)/ Bracoide.

ORÍGENS: Gran Bretanya. És una raça molt antiga. Es van trobar escrits de l’any 400 a.C en què es parlava d’una raça que sembla ser un avantpassat del Beagle. Sobre com va arribar a Gran Bretanya hi ha diverses tesis. Fos com fos el què és segur és que al segle XVI el Beagle es va estendre per l'illa. Cap al 1860 la raça va arribar a França on se l’usava per caçar en solitari i després, gràcies a la fama de bon caçador que s'havia guanyat, es va estendre per Espanya. Al segle XIX el Beagle va arribar a EEUU on va tenir un gran èxit. Així, el 1888 es va fundar el National Beagle Club of America, primer club mundial de la raça.
TRETS FÍSICS: Pèl curt i en època de muda cau poc. TALLA: mitjana. COLOR: tricolor: blanc, negre i marró. ALÇADA: 33-40 cm. PES: 15 kg aprox. ESPERANÇA DE VIDA: 12 anys.

CARÀCTER: Astut, amb grans dots olfactives, curiós, valent, despert, obedient amb l’amo, però també nerviós I actiu, tossut, amb poca tendència agressiva però si caçadora. Fàcil d’ensinistrar pel seu interès a satisfer l’amo. Bon gos de companyia però no pot estar tot el dia tancat, acabaria patint ansietat. Sociable amb les persones i gossos. Com que és molt impetuós tendeix a estirar de la corretja al passeig però si se l’educa des de cadell això ja no passarà.

PUNTS DÈBILS
  • És tremendament golafre i es pot engreixar molt fàcilment. Com que l’obesitat és molt perjudicial convé controlar els seus àpats. Res de picar a taula.
  • Sol tenir molt bona salut. Resisteix bé la calor I el fred.
QUÈ HEM D’EVITAR
  • El tracte brusc. És un gos sensible que de seguida obeeix si es fa amb bones formes. Com diu una frase molt estesa: Mà de ferro amb guant de vellut.
  • Voler-lo convertir en un gos tranquil. Ell és nerviós i actiu per naturalesa i no s’ha de voler canviar.
  • Tenir-lo lligat o tancat massa hores. No suporta no fer res. Necessita investigar constantment. Usar el Kong per les hores que es quedi sol és una bona solució.

IDEAL PER
  • Qualsevol entorn, s’adapta bé a viure tant en un pis, com una casa, com una granja etc.
  • Persones actives. És una raça enèrgica, que pel seu instint de gos caçador és curiós de mena. Necessita moviment, exercici, investigar.
  • Famílies amb nens. Adora jugar amb nens i no es cansa.

12 de maig 2010

DOMINANCIA, REALITAT O FICCIÓ?

Dominancia, realidad o ficción? Desmunta de forma breu, clara i contundent l’etologia canina tradicional, és a dir, la visió d’aquells professionals que consideren que el gos actua segons els mateixos paràmetres que el llop i que, per tant, requereix ser dominat pels amos . Barry Eaton, ensinistrador especialista en gossos sords, centra la seva tesi en desmuntar molt irònicament les famoses regles de la manada*, les regles que tot amo ha de complir per demostrar al gos qui és L’Alfa. Eaton afirma amb contundència que la l’ensinistrament basat en la dominància que practiquen alguns professionals televisius com César Millán o Capponi és una idea arcaica i que no s’aguanta ni en la seva arrel. Crítica que és un error comparar la forma de viure en manada entre gossos i llops perquè l’evolució ha fet que tinguin poques coses en comú. El gos quan viu amb els humans, com que té garantides les seves necessitats vitals i no s’ha de preocupar de la reproducció no té cap necessitat de lluitar pel lideratge de la manada, que és l’únic motiu pel qual els llops tenen una jerarquia tan marcada. És més, segons Eaton, fins i tot són errònies les bases de la creença de la forma de viure dels llops. Ell diu que ni tan sols és veritat que el llop Alfa mengi primer, que lideri les caceres etc.

És interessant llegir com argumenta perquè les lleis fonamentals de la manada són incorrectes, inviables i no tenen sentit. Ell és partidari de l’ensinistrament en positiu, a base de premiar el gos quan es comporta correctament per a què repeteixi conductes desitjades. El gos farà lliurement el què li demanem que faci sense forçar-lo. Està absolutament en contra de mesures com tombar el gos de panxa a munt per obligar-lo a ser submís.
Segons l’etologia tradicional quan el gos estira de la corretja és perquè és dominant; Eaton diu que no és així, el gos estira perquè no li hem ensenyat a caminar d’una altra manera. Estira més per ansietat que per domini.
Una de les regles diu que no hem de deixar al gos dormir al nostre llit perquè els gossos submisos no dormen al llit de l’Alfa. Segons Eaton no hi ha cap problema en què el gos dormi al nostre llit, l’únic que li hem d’ensenyar és a baixar quan li diguem. Aboga per un bon ensinistrament i una bona sociabilització des de són cadells, simplement.

"Dominancia, realidad o submisión?", Barry Eaton. Kns ediciones. 2005. 79 pags. 10 €.


*Relges de la manada (entenent que Alfa=Amo):
  • A l’hora del passeig l’Alfa sempre sortirà per la porta primer que el seguidor.
  • L’Alfa sempre menja primer.
  • El gos submís no dormirà mai al llit ni sofà de l’Alfa.
  • En arribar a casa l’Alfa no saluda mai el gos.
  • El gos mai decideix quan jugar, és l’Alfa qui comença i acaba el joc.
 Beaton n’enumera algunes més però aquestes són les fonamentals i que solen recomanar alguns professionals.





10 de maig 2010

CERVESA SENSE ALCOHOL


Qui ha dit que els gossos només puguin beure aigua? Ara la casa Happy tale Ale ha trencat aquesta norma fabricant una cervesa apta i destinada pels amics de quatre potes. Està feta amb Malta de civada i aigua filtrada i enriquida amb vitamina E. Això sí, no ens espantem, no porta alcohol ni aigua carbonatada, dos ingredients molt nocius pels gossos. Els seus creadors afirmen que té un sabor irresistible pels gossos. El preu és de 10 dòlars el pack de sis ampolles. Podeu informar-vos i comprar-ne a BeerForDogs.com


A Holanda, la marca Kwispelbier, també produeix cervesa per gossos. És menys sofisticada que la Happy tale Ale i porta extractes de carn de vaca. De fet, la creadora(Terrie Brenden) d’aquesta marca de cervesa és una propietària d’una botiga de mascotes.” Una vegada a l’any la meva família i jo anem a Àustria a caçar amb els gossos, i al final de la jornada ens asseiem a prendre cervesa. Un dia se’ns va acudir que qualsevol gos amb la mateixa jornada també se’n mereixia una.” Brenden va encarregar a una cerveseria local que li produís la cervesa i l’embotellés. Li va posar Kwispel de nom perquè en Holandès significa “moure la cua”. El seu preu és de 2’14 dòlars per ampolla.


A veure si alguna marca de cerveses espanyola s’atreveix a crear la seva pròpia cervesa canina. Segur que a l’estiu molts dels nostres gossos l’agrairien!


6 de maig 2010

LABRADOR RETRIEVER



Segur que molts veu conèixer el Labrador gràcies a l’anunci de Scottex: aquell adorable cadell color crema perseguint un rotlle de paper de wàter. És convenient anar més enllà i entendre com és la raça i quin tracte necessita i mereix.

RAÇA: Labrador retriever.


CLASSIFICACIÓ: Grup VIII: Cobradors, aixecadors de caça i aigua/Bracoide.

ORÍGENS: Canadà. No se saben exactament els seus orígens però es comença a tenir seguretat de la seva aparició cap al segle VII, en què va estar molt de temps a Terranova, on hi ha la regió de Labrador. Té sang de la raça Terranova. D’allà venen també els seus instints aquàtics, doncs era usat per la caça a l’aigua, concretament per agafar els peixos que s’escapaven de la xarxa i per caçar ànecs. El Labrador va estar a punt de desaparèixer a causa que a Terranova es va decidir limitar el nombre de gossos, doncs eren un problema pels vens. El 1815 es va decretar que els gossos sense morrió fossin sacrificats. Així molts habitants es van haver de desfer dels seus animals. Els exemplars que van tenir la sort de salvar-se van ser enviats a Gran Bretanya. Allà van canviar lleugerament el seu aspecte creuant-los amb els Pòinters i els van ensinistrar per la caça. La raça va ser reconeguda oficialment el 1903.


TRETS FÍSICS: Molt similar al seu cosí germà el Golden Retriever. Els diferencia el seu cabell. El Labrador té el cabell curt i el Golden llarg. TALLA: gran. COLOR: Unicolor: crema (des de l’or a castany), negre o marró. ALÇADA: mascle 56-57 cm, femella 55 cm. PES: 25 a 35kg. ESPERANÇA DE VIDA: 12 anys.

CARÀCTER: Molt intel•ligent, dòcil, carinyós, poc bordador. Gran capacitat per ser ensinistrat i per prendre decisions per això s’usa per detectar bombes, drogues o com a gos pigall. Sol ser confiat, amb poca tendència a l’agressivitat. Això sí, té un gran sentit de gos protector i bordarà si algun estrany intenta entrar a casa. Té molta paciència amb els nens. És molt actiu i energètic i cal una bona disciplina des que és cadell per a evitar les seves entremaliadures. És molt net.

PUNTS DÈBILS
  • Excessivament llaminer. Molta cautela amb no donar-li picoteig ni massa llaminadures perquè té facilitat per engreixar-se. Ha de menjar dos cops al dia fixos.
  • Com tots els gossos de caça, té tendència a escapar-se de casa per l’ instint de buscar la presa. Com més exercici i activitat se li doni menys necessitat tindrà de fugir.
  • Té una salut de ferro I no sol tenir cap problema fins que es fa vell (cap als 10 anys) I arriben les dolències pròpies de l’edat com l’artrosi.
  • Com passa amb el Pastor alemany, pot patir la malaltia genètica Displasia de malucs * tot i que en comptades ocasions.

QUÈ HEM D’EVITAR
  • No suporta la soledat i sentir indiferència per part dels seus amos.
  • No donar-li activitat. És un gos que necessita grans dosis d’exercici i joc diari. Pel contrari podria patir ansietat destructiva o trastorns psicològics per la falta de motivacions. Necessita almenys tres llargues passejades diàries.

IDEAL PER
  • Persones esportistes que els agradi compartir la seva activitat amb el gos: bici, nadar, córrer a la muntanya. El Labrador serà feliç i després s’acomodarà tranquil•lament a casa, encara que sigui un pis petit.
  • Famílies amb nens.
  • Tant per viure a ciutat o poble. S’adapta a qualsevol entorn sempre que faci exercici, és clar.
  • Cases amb piscina o estany. Adora banyar-se i nadar!
 
*malaltia òssia genètica produïda per una malformació de l’articulació coxofemoral que produeix dolor i coixera al gos de les potes de darrera. 


3 de maig 2010

ARRIBA A TV MALAS PULGAS


Aquest passat divendres la cadena Cuatro va estrenar Malas Pulgas, programa de producció pròpia a mans de Bocaboca que imita l’exitós Encantador de perros d’EEUU. Borja Capponi és el conductista caní que condueix el programa. Amb un estil molt similar a César Millán i amb una rapidesa sorprenent Capponi és capaç de rehabilitar un gos en deu minuts: “amb el cas més complicat he tardat tres dies”. Tant l’Encantador de gossos mexicà com l’espanyol usen les tècniques de dominància i submissió basades en les jerarquies pròpies del llop i que , segons ells, el gos ha heretat. Aquest sistema d’educació és rebutjat per un ampli sector d’etòlegs que consideren que el gos ja no té res a veure amb el llop i requereix altres tècniques basades en el premi per ser ensenyat. Suposo, que com en totes les disciplines, és lògic que en etologia canina hi hagi diverses corrents i metodologies.


Malas Pulgas s’emetrà cada divendres a les 21’35h amb una duració d’una hora. Borja Capponi ens mostrarà tres casos per programa i els solucionarà amb fermesa i seguretat. També analitzarà les causes dels problemes, l’entorn en què viu cada gos i donarà als amos les pautes bàsiques per no tornar a caure en el mateix error. Segons Capponi: "Els gossos no són ni bons ni dolents i no se'ls pot aplicar la psicologia humana. Tantmateix necessiten una educació i per això és necessari que hi hagi una figura que els ensenyi, marqui pautes i corregeixi males conductes".

Per més informació podeu consultar la web del programa: http://www.cuatro.com/malas-pulgas/