XXXI EXPOSICIÓ CANINA INTERNACIONAL DE GUIPÚSCOA

Aquest diumenge, dia 2 de Maig, se celebra a Guipúscoa (Ficoba) la XXXI Exposició Canina Internacional amb 800 gossos de gairebé totes les races. L’acte acollirà jutges vinguts de diverses ciutats Europees: Espanya, Rússia, Polònia, Itàlia, França, Alemanya, entre d’altres. L’eix central de l’Exposició és el concurs per elegir els millors exemplars de cada raça. El concurs culmina amb l’elecció del guanyador al premi al Millor gos de l’exposició que s’endurà la Copa del Rei. Altres premis importants que s’atorguen són El Certificat d’Aptitud del Campionat d’Espanya (CAC) i el Certificat d’Aptitud Internacional (CACIB). Segons el President de l’Associació canina de Guipúscoa Javier Redondo “el programa no varia gaire respecte altres edicions”. S’inclouen diverses activitats en què els gossos demostren les seves habilitats: Hi haurà una exhibició de gossos ensinistrats per persones amb mobilitat reduïda. Aquests gossos són capaços d’apagar i encendre llums, recollir coses de terra, obrir portes etc. I ho demostraran a Ficoba aquest diumenge. També hi haurà una demostració d’ensinistrament civil de gossos a mans de Álvaro Moreno.
Assistiran exemplars de tota Europa i de totes les races però les més nombroses seran els Golden Retriever, Setter, Teckel, Bulldog anglès i el Strattoshfire Terrier (conegut com Pitbull). I hi haurà la possibilitat de veure races molt desconegudes pel públic com el gos Pastor blanc suís o el Norbottenpest.

L’Exposició estarà oberta al públic desde les 9’30h a les 19’30h i el preu de les entrades serà de 5 euros pels adults i 3 euros pels nens menors de 10 anys. L’entrada no serà permesa a gossos que no estiguin inscrits.

Per més informació podeu clickar a l’adreça següent on trobareu els horaris i el programa detallat: http://www.ficoba.org/comunicados_d.asp?subsec=200&id=520

CAVALIER KING CHARLES SPANIEL

Tal com el seu nom i orígens indiquen el Cavalier King Charles Spaniel és un gos elegant d’aspecte, amb un cert toc aristocràtic en els seus modals i gustos però amb un caràcter d’allò més equilibrat, sociable i versàtil. Ha de ser tot un honor ser amo d’una raça com aquesta.

RAÇA: Cavalier King Charles Spaniel

CLASSIFICACIÓ: Grup IX: Gossos de companyia/Molosoide.

ORÍGENS: Gran Bretanya. El King Charles Spaniel(anomenat així per Carles II) va ser l’avantpassat del Cavalier. Va ser adoptat per la reialesa anglesa cap al segle XVI fins que el Carlino va aparèixer. Es van començar a fer creuaments entre el King Charles Spaniel, el Carlino i el Pequinès fins fer canviar considerablement l’aparença del King Charles. El seu morro era més xat i el cap més petit. Cap els anys 20 els seguidors de la raça van voler recuperar l’aparença anterior d’aquest Spaniel basant-se en les pintures de l’època. Així el 1928 es va registrar l’estàndard actual i se’l va anomenar Cavalier King Charles Spaniel, la raça que avui ens ocupa. El Kennel Club la va reconèixer el 1944. Actualment segueixen convivint les dues races, tant el Cavalier com el King Charles, però el primer supera el segon en popularitat.

TRETS FÍSICS: Pèl ondulat, llarg i amb flecs. TALLA: mitjà. COLOR: negre i foc; vermell intens; castany i blanc; negre, blanc i foc; ALÇADA: 33 cm. PES: entre 5’4 i 8 kg. ESPERANÇA DE VIDA: entre 10 i 14 anys.

CARÀCTER: És un gos amb molt bon caràcter, per norma general. És molt juganer, carinyós i porta a la sang les arrels aristòcrates doncs li agrada la comoditat. Tot i que li agrada estar a la falda de l’amo no és un gos de vida sedentària. Manté les seves arrels de gos de caça i de rastre i adora l'activitat i les llargues passejades amb els amos. Pot ser bordador, com la majoria d’Spaniels, sobretot si es queda sol. Acostuma a ser sociable amb altres gossos. Li agraden molt les comoditats a casa seva. És molt ensinistrable, no és gens territorial, ni té tendència a ser agressiu. Manté la vitalitat fins i tot quan és vell. Li encanten els nens.

PUNTS DÈBILS

• Té les orelles delicades doncs li surten uns pèls molt fins a dins que si no es van traient causen infeccions, com li passa al Caniche.
• Els seus ulls són vulnerables per com són de grossos. Se’ls ha de revisar amb freqüència.
• S’ha de pentinar un cop per setmana, doncs té un pèl mig arrissat que s’enreda molt.
• És sensible al fred i a la humitat. Procurar assecar-lo bé quan el banyem.Propens a patir malalties de cor.
• Tendència a un problema genètic anomenat siringomielia. El cervell creix desproporcionadament a la mida del cràni i queda apretat. Això provoca dolors i tremolors. Si té aquests símpotmes portar-lo al veterinari a fer una revisió.

QUÈ HEM D’EVITAR

• Deixar-lo sol. No suporta la soledat, necessita companyia.
• Tenir-lo sempre tancat o pensar que amb voltar pel jardí es conforma. És un gos de companyia però necessita passejar a diari per satisfer els seus instints de rastrejador.

IDEAL PER

• Famílies amb nens.
• Viure tant al camp com a la ciutat. S’adapta bé a qualsevol espai.
• Portar-lo a tot arreu amb nosaltres. Se sap comportar i ell serà feliç investigant llocs desconeguts.

TRANSTORNS DE MATERNITAT

La majoria d’actes dels gossos són instintius, innats, però fins i tot aquests necessiten una educació per donar-li l'orientació correcta. La mare és qui ensenya a dirigir correctament els instints dels seus cadells, a reconèixer-se com a gossos. Ara bé, què passa si la gossa que pareix no ha tingut un aprenentatge correcte quan era cadell i no sap com ha de fer de mare? Llavors poden sorgir problemes importants diagnosticats com Transtorns de maternitat. Una bona mare ha de ser equilibrada. Si una gossa no es comporta correctament amb els seus cadells pot ser perquè no té experiència o perquè pateix algun tipus de desequilibri.







Tipus de trastorns:


Desorientació:
Fins i tot una gossa que ha parit varies vegades pot estar perduda i desorientada i no saber com criar els cadells. La supervivència de les cries té poques possibilitats. No atén correctament els cadells alhora de néixer. Trenca malament el cordó umbilical fent mal a les cries, no sap provocar l’orina i els excrements dels cadells a través del llepat de l’anus. La gossa no desatén les seves cries per falta d’instint matern, doncs ella s'adona que no sap controlar la situació i pateix molta ansietat.
*Es pot solucionar amb una teràpia d’aprenentatge accelerat de maternitat. Pot ser llarg i difícil però val la pena intentar-ho. S’ha de posar la gossa problemàtica en contacte amb altres gosses que estiguin exercint la seva maternitat correctament per a què les imiti. Les persones no hem d’intervenir per res!

Por al desconegut:
En aquest cas el que passa és que la femella no es reconeix com a gossa. Probablement de petita no va estar el temps suficient amb la mare. L’etapa de reconeixement dels cadells entre ells està entre les tres i vuit setmanes. Si s’ha apartat la mare dels petits abans del final del destete el gos creix sense haver-se desenvolupat correctament i veu l’ésser humà com al seu congènere. En aquestes circumstàncies, la gossa que ha tingut aquesta carència de creixement no ajuda els seus cadells quan pareix i els expulsa. En veure les seves cries s’espanta, no sap què són, no les reconeix com a seves i pot arribar a mossegar-les.

Canibalisme:
Aquest comportament és molt extrem i és dóna en poques ocasions. En els dos casos anteriors es pot donar. Una gossa no es menja les cries expressament, sol ser accidental. Quan intenta trencar el cordó umbilical, com que ho fa malament, desgarra part del cos dels gossets. Sense entendre res i molt nerviosa pot llepar les ferides i acabar menjant-se el què en aquell moment veu com un tros de carn.
També es pot donar el canibalisme en la circumstància que algun cadell estigui malalt o que hagi tingut una camada massa nombrosa . La mare considera que no pot criar-los i que ha de vetllar pels altres.

Si ens trobem en casos com aquests no hi ha més remei que atendre les cries nosaltres doncs sinó no sobreviuran. Però tot és una cadena i els cadells tindran els mateixos problemes que la mare quan creixin. Convé tenir en compte aquests fets i no deixar que siguin mares si han patit aquesta infància i en som conscients. I com que prevenir és millor que curar intentem ser tots una mica més responsables si volem criar gossos a casa. Procurem informar-nos amb rigor de com actuar en la cria de gossos. Ara, sempre és millor que aquesta feina la facin els criadors professionals, doncs tenen els coneixements necessaris per evitar conseqüències com aquestes.

EL GOS D'ATURA

 

El gos d’Atura no és un gos glamurós ni amant dels luxes, sinó que viu feliç entre ramats de vens al camp però té un caràcter magnífic i equilibrat que és capaç d’adaptar-se a la vida familiar si se li dóna a canvi una utilitat. És una raça encara poc popular i desconeguda que mereix reconeixement i difusió.

 

RAÇA: Gos d’atura o Pastor català.

 

CLASSIFICACIÓ: Grup I: Gossos pastors i Bovers/Molosoide.

 

ORÍGENS: Els seus orígens són molt antics. Procedeix dels diversos pastors que van arribar a Europa a l’època de les invasions bàrbares. D’aquells van sorgir dues races: els molossos que temps després degenerarien en el Muntanya dels Pirineus o San Bernardo i altres pastors més petits avantpassats del pastor dels Pirineus. El gos d’Atura és autòcton dels Pirineus catalans. Treballava com a guardià d’ovelles en condicions molt dures a muntanyes molt rocalloses i de difícil accés. La raça va estar a l’ombra durant molts segles fins que a mitjans del segle XX els aficionats van començar a mostrar interès. El primer estàndard oficial va ser inscrit el 1929 i va estar en vigor cinquanta anys fins que el van modificar, doncs l’aspecte físic de la raça havia canviat lleugerament. El Club del Gos d''Atura va ser creat el 1981 i s'esforça en donar a conèixer aquesta raça amb exposicions canines anuals  però tot i així fora d’Espanya encara no és gaire coneguda actualment.

 

TRETS FÍSICS: Pèl llarg i dens i orelles penjants. TALLA: Gran. COLOR: gris fosc, lleonat, carbó I lleonat i blanc. ALÇADA: mascle 47-55 cm, femella 45-53 cm. PES: mascle 18 kg, femella 16 kg. ESPERANÇA DE VIDA: 12 anys.

 

CARÀCTER: Carinyós, intel•ligent, enèrgic, molt guardià, independent i tranquil. Serveix tant com a gos de treball  com a gos de companyia però porta a la sang la seva vocació com a pastor i és tremendament responsable amb la feina que se li encomana, tant si és pasturar com ser guardià de la casa o de les persones. És molt protector dels seus i desconfiat dels estranys doncs s’ha passat segles aïllat a les muntanyes. Tantmateix cal ensenyar-lo des de petit a ser sociable. Molt obedient de l’amo i capaç de prendre decisions pel seu compte. És capaç de fer que l’obeeixin animals més grans que ell sense temor, com cavalls. Cal destacar que, a diferencia d’altres pastors, és cuidadós i gens brusc amb els animals que vigila. Pot ser molt nerviós perquè necessita treballar i gastar energia. És molt sofert a les inclemències del temps per això voldrà sortir a passejar encara que plogui o nevi.

 

PUNTS DÈBILS

• El seu pèl llarg i dens el fa difícil de cuidar. Necessita raspallat diari.
• No té punts dèbils perquè és un gos fort i resistent a les malalties.

 

QUÈ HEM D’EVITAR

• Tenir-lo exclusivament com a gos de companyia. Aquest gos necessita sentir-se útil i gastar energia diària amb passejades llargues.
• Tractar-lo bruscament, injustament o incoherentment. Necessita disciplina i normes.
• Tenir-lo lligat. L’angoixa de sentir-se presoner podria portar-lo a problemes de conducta greus. És nerviós i actiu i ha de cremar aquesta energia.
• Deixar-lo gaire temps sol. I si ho hem de fer convé cansar-lo molt abans. Com que és sociable amb altres animals li aniria bé un company caní.

IDEAL PER

• Persones actives, que els agradi anar a tot arreu amb el gos, sobretot a la muntanya.
• Per viure al camp amb espai per córrer. No és gaire amic de la ciutat ni de les comoditats.
• Persones que els interessi fer Agility amb el seu gos. És una forma de satisfer la seva necessitat de ser útil si no pot ser pastor d’ovelles com és la seva vocació.
• Per conviure amb nens. Té paciència, energia de sobres per jugar I és molt responsable i protector amb ells, com faria amb les ovelles.

 

LLITS CLIMATITZATS PER GOSSOS FREDOLICS

Cada dia sorprèn més la quantitat d’objectes novedosos i originals que s’inventen per millorar la qualitat de vida dels gossos. Des de Va de gossos us en presentarem alguns dels més curiosos per si un interessen:
Què us semblaria que el vostre gos o gat pogués dormir en un llit solar? El Sunspa és un llit que porta una làmpada incorporada al damunt amb una bombeta de 150 vats que pot arribar a calentar el llit a 30 graus. Si us interessa informeu-vos a: www.paradiseimagine.com

La marca Petsafe també ha tret al mercat un llit solar que en aquest cas es manté calent connectat a l’electricitat, sense cap llum incorporada, i a més afegeix una nova comoditat a l’invent: la possibilitat de donar massatges al gos mitjançant una vibració. Per a poder-se rentar fàcilment la funda és extraïble i el material és d’espuma ortopèdica. N’hi ha de tres mides i el preu oscil•la en els 80 dòlars. Per més informació: http://www.petsafe.net/

Els dos productes anteriors només es venen a EEUU però a la web http://www.mascotaplanet.com/, on tenen una gran varietat d'accessoris per mascotes venen els llits de la marca Thermo que, com el nom indica, porten un termòstat dual de 4 vats i calenten un parell de graus per damunt dels ambientals. A l’estiu es pot desendollar i no usar el termòstat. Hi ha tres modalitats: La Thermo choza, que té forma d’iglú, el Thermo colchón i la Thermo cuna. Els preus varien entre els 65 i els 76 euros.

I per si el vostre gos s’ha acostumat al confort de dormir en llits solars també trobareu el transportí climatitzat. Aparentment és com un transportí tradicional però amb l’afegit que porta incorporat a la seva base un sistema que en funció de la temperatura ambient regula la quantitat de calor o fred que el gos necessita per estar còmode. Porta un panell amb els graus Fahrenheit i funciona connectat a l’electricitat o bé a l’encenedor del cotxe. Es ven en quatre colors diferents i quatre mides i el preu està sobre uns 300 dòlars. La web és: http://www.komfortpets.com/

COM ENSENYAR UN CADELL A SER NET

Quan arriba un cadell a casa sempre ens trobem amb les complicacions pròpies d’un gos que encara no ha après les normes de viure en una casa rodejada de persones. El gos acaba de ser separat de la seva mare i germans i està desconcertat, insegur i necessita un procés d’adaptació a la nova vida. No li costarà gaire entendre les nostres costums sempre que nosaltres l’ajudem de la millor manera. Un dels hàbits que tothom tem per les dificultats que comporta és el de fer les necessitats al lloc que correspon. Al llarg dels anys s’ha cregut, per ignorància, que amorrar el gos a les seves defecacions o miccions era la millor manera de que el gos entengués que estava mal fet. Res més lluny de la realitat. Aquesta és la manera humana d’ensenyar, no canina. A un nen li pots ensenyar el què ha fet malament tres hores més tard perquè té capacitat racional i memòria però un gos només entén per associació i el què ha fet immediatament. Tres minuts després ja no és conscient dels seus actes. Per tant, Amb una acció com aquesta el gos no només no entén què ha fet malament exactament sinó que aprèn a témer l’amo, i a la llarga, pot portar conseqüències com trastorns psicològics tals com la Coprofàgia o agressivitat.

Com ensenyar el cadell a fer les seves necessitats?

Els requisits per aconseguir amb èxit que el gosset aprengui a ser net són: Paciència, coherència i premiar la conducta positiva. En l’educació en positiu d’un gos el premi és la base de l’èxit.

1. En primer lloc posarem uns diaris a una distància el més gran possible del seu llit i plat de menjar. Per instint la mare ensenya els seus cadells que les necessitats es fan lluny del lloc de dormir i menjar, i això cal respectar-ho. S’ensenya al gos a fer pipi als diaris i després a fora bàsicament perquè quan arriben a casa nostra amb uns 3 mesos, encara no estan vacunats i no estan immunitzats als refredats. Però si és estiu i fa calor podeu passar directament a ensenyar-li a fora. Les regles seran les mateixes.

2. És fonamental tenir clar que per a què el gos aprengui en poc temps només hem de fer dues coses: premiar-lo amb una llaminadura o amb felicitacions quan faci pipi o caca als diaris i dir un NO rotund si veiem que està evacuant fora de lloc; NOMÉS SI HO VEIEM. Si arribem a casa i ens trobem la cuina plena d’excrements ,simplement no li direm res. Ell no entendria què ha fet malament perquè ha passat massa temps. Hi ha qui creu que els gossos si que ho entenen perquè s’amaguen quan han fet pipi a casa, però en realitat ells s’amaguen perquè han associat que quan hi ha pipis i caques i ve l’amo el renyaran, però no sap perquè ,doncs ja no és conscient d’haver-ho fet ell.

3. A poc a poc anirem veien que ell entén que quan fa les necessitats al diari o a fora se’l premia i tendirà a repetir la conducta correcta i a no repetir la incorrecta. Els gossos són prou intel•ligents com per repetir allò que porta resultats positius per ell.

4. Per facilitar l’aprenentatge serà convenient que estem pendents de les estones en què és més possible que vulgui orinar, com és després de menjar i beure, de jugar, al matí quan es desperta (procurar obrir-li a fora o bé portar-lo al diari sempre a la mateixa hora), i més o menys cada mitja horeta. El portem i ens esperem amb ell l’estona que calgui intentant que no marxi fins que faci pipi i en el precís instant en què acabi premiar-lo. Si és a fora on el portem procurem que sigui al mateix lloc doncs així ell associarà més fàcilment les olors del lloc amb el pipi.
Un detall important és que pronunciem la mateixa paraula sempre que el portem al diari o a fora per a què sempre ho relacioni. La més lògica seria “anem a fer pipi” o “anem a fora”.

Si fem el procés correctament, amb paciència i sense posar-nos nerviosos el cadell pot aprendre en dies, tot i que com que és petit i té poca capacitat de retenir el pipi, si el deixem a casa sol unes hores, encara que ho hagi après ho farà a casa igualment.

Recordem:

• No amorrar el gos als seus excrements. Només aprendrà a tenir-nos por.
• Premiar la bona conducta, dir NO a la mala conducta si la veiem i no fer cas a la mala conducta si no la veiem.
• Tenir paciència, ser coherent i no transmetre nervis.
• Amb un parell o tres de diaris ni ha prou, no cal omplir la casa.

EL BULLDOG ANGLÈS

El Bulldog Anglès pot resultar una raça graciosa per la seva lletjor però qui el coneix bé sap que és molt més que això, és una de les millors races en quan a caràcter i compensa per la seva salut feble i punts dèbils diversos.

RAÇA: Bulldog Anglès.

CLASSIFICACIÓ: Grup IX: gossos de companyia./molosoide.

ORÍGENS: Anglès. Ve de l’antiguitat i és descendent dels molosos. Es creu que els avantpassats de l’actual Bulldog ja existien abans de l’Imperi Romà. A l’Edat mitja aquells gossos lluitaven contra toros i eren lluitadors agressius. A totes les èpoques hi ha senyals de la presencia de l’avantpassat del Bulldog però no és fins el 1632 que apareix la raça ja amb el nom actual. Cap al segle XIX gairebé es va extingir per culpa de la prohibició dels combats entre gossos i animals ferotges; va ser gràcies a una exposició canina a Birmingham que va tenir molt èxit pel seu nas xat i es va fundar un club i redactar l’estàndard. En aquell moment el Bulldog no era com el d'ara, s'assemblava més al Boxer. Es va anar seleccionant per fer una raça més baixa, més compacte i amb el cap més massís. I així va néixer l’actual Bulldog Anglès.

TRETS FÍSICS: de cos compacte, musculós, potes curtes. Cap massís, fort, braquicèfal. Pèl curt I llis. TALLA: mitjà. COLOR: blanc, lleonat, blanc amb taques lleonades, blanc i marró. ALÇADA: de 30 a 40 cm. PES: 25 kg, aprox. ESPERANÇA DE VIDA: entre 8 i 10 anys.

CARÀCTER: Actualment ja no queda ni rastre d’aquell gos agressiu que lluitava amb toros i óssos. S’ha convertit en tot el contrari: és tranquil, pacífic, molt apegat a l’amo, bon company, afectuós. És tan sensible que no suporta la brusquedat i si se’l renya estarà trist durant hores. Té caràcter, si alguna cosa el molesta ho farà saber però rares vegades arribarà a mossegar. És desconfiat amb els estranys pel seu instint de gos guardià. No necessita gaire exercici i es passa hores dormint. No és bordador, només borda quan és realment necessari.

PUNTS DÈBILS

• La seva pell requereix atenció diària. Com tots els gossos amb arrugues s’han de netejar perquè no se li facin ferides ni llagues.
• La seva respiració és dificultosa pel seu morro curt, com el Carlino o el Bulldog francés.
• S’estressa amb facilitat i per això no suporta la soledat ni tampoc l’excés de sorolls al seu voltant.
• La seva tendència a bavejar pot resultar molt incòmode per les persones.
• La calor el perjudica enormement. Molt de compte en treure’l a passejar a les hores de més calor a l’estiu.
• Els parts són complicats per la femella i necessita ajuda veterinària, doncs el cap dels cadells és massa gran.

QUÈ HEM D’EVITAR

• Deixar-lo sol a casa, ho porta molt malament. És molt recomanable tenir un altre Bulldog perquè es facin companyia.
• Els llocs calorosos. Pateix molt i pot morir fàcilment d’un cop de calor.
• Renyar-lo amb duresa.

IDEAL PER

• Per qualsevol tipus de persona i d’entorn tret d’aquells que vulguin un gos per córrer o fer molt exercici. El Bulldog necessita passejades tranquil•les i curtes doncs l’excés d’exercici l’ofega.
• Per conviure amb nens, amb persones grans i amb gent jove.

LA LEISHMANIOSIS CANINA

Amb l’entrada de la primavera arriba el bon temps, les ganes de sortir a fer excursions amb els nostres gossos i gaudir de les plantes i arbres florits, però també arriben els paràsits, les garrapates, les puces i altres insectes que causen malalties. La Leishmaniosis o Leishmània n’és una; és una malaltia amb poques probabilitats de supervivència produïda pel mosquit Misnomer, un insecte que viu a les zones rurals i sobretot a les aigües estancades, de maig a setembre a les hores de foscor, des que el sol es pon. La femella necessita sang per reproduir-se i per això pica el gos. Els paràsits que injecta el mosquit a la pell del gos s’estenen i envaeixen les cèl•lules de la pell i després els òrgans interns.


Símptomes:

Els símptomes que presenta l’animal de contagi de la malaltia apareixen normalment entre 3 i 18 mesos després en forma de caiguda de pèl, pèrdua de pes, abdomen inflat a causa de l'augment del fetge i ferides. Amb el temps el gos anirà perdent l’estat d’ànim i els seus òrgans aniran deixant de funcionar lentament. Per això és important portar el gos al veterinari si detectem els símptomes perquè li faci una analítica i diagnostiqui la malaltia.

Solucions:
En cas de ser positiu se li administrarà un tractament que consisteix en unes injeccions d’antimoni. El tractament és per allargar la malaltia(pot durar anys) i millorar la qualitat de vida del gos però malauradament encara avui no hi ha cura ni vacuna. Tot i així existeix un recent mètode de prevenció ideada pel professor R. Killick-Kendrich de Londres, que és un collar impregnat de deltametrina que protegeix en un 95% el gos de la mossegada del mosquit. Aquesta malaltia pot ser contagiada a éssers humans, però és poc usual i de tota manera és cura sense dificultat. Entre els gossos no és contagiosa.
El que podem fer és vigilar que els nostres gossos no estiguin a l’exterior entre la caiguda del sol i la sortida durant els mesos de primavera i estiu i posar-los el collaret protector. La resta dependrà de la sort.