26 de jul. 2010

LA SOLEDAT: LA PITJOR ENEMIGA DEL GOS

El mateix soroll de claus de cada dia, la porta que s’obre i es tanca, i un silenci que dura hores i hores. Sense adonar-nos les persones seguim una sèrie de rituals diaris en marxar de casa: preparem el bolso, ens posem la jaqueta, ens acomiadem del gos amb veu trista, agafem les claus i sortim de casa. És per això que el gos sap perfectament que es quedarà sol quan posem en funcionament aquest ritual. I des del primer gest que fem de vestir-nos ell es comença a estressar. La soledat és un factor d’estrès molt fort pels gossos doncs són animals gregaris, socials i per tant necessiten la companyia. Òbviament amb la vida que portem avui en dia és impossible evitar la soledat als nostres gossos; Tanmateix hi ha mesures que podem prendre per reduir la problemàtica i ensenyar-lo a estar sol.
Quan comença el nostre ritual de marxa el gos es va excitant i quan marxem es manté una mitja hora esperant la nostra tornada a la porta. A partir d’aquest temps el seu estrès ha augmentat molt i l’espera es converteix en desesperació només calmada mossegant objectes, orinant-se i udolant. Ens hem de treure del cap que són actituds venjatives del gos contra nosaltres doncs els gossos no són capaços de sentir ràbia, ni venjança, només senten angoixa perquè estan sols. I l’angoixa la calmen destrossant coses.

Les mesures més importants que hem de prendre per reduir l’estrès de l’animal són eliminar els rituals de marxa:
  • Procurem no fer cada dia les coses igual per què el gos no sàpiga quan marxarem i quan no. Cal despistar-lo preparant la bossa, les claus, la jaqueta i després asseure’t amb ell en varies ocasions de manera que deixi de relacionar aquests actes amb el fet de marxar.
  • Fem que marxem i als cinc minuts tornar.
  • No acomiadar-se mai del gos quan marxem, les paraules que li dediquem en aquell moment lluny de calmar-lo el posen nerviós perquè detecta el nostre estat d’ànim.
  • No abraçar-lo ni fer-li festes.
  • Buscar la màxima naturalitat a l’acte de marxar. Si ens mostrem indiferents traurem ferro a la situació.
  • A la tornada evitar saludar-lo durant els 5 primers minuts, fins que estigui tranquil.
  • No renyar-lo mai si ha fet destrosses: No serviria de res perquè ja no relacionaria la bronca amb el què ha fet malament, es desconcertaria i només faria que associar l’enfadament de l’amo amb la tornada a casa. Incrementaria la situació d’estrès que ja pateix.
  • Sobretot, no deixar-lo mai més de 8 hores sol.

A més a més d’aquestes mesures convé ensenyar el gos a estar sol i això és lent i requereix paciència. Aquest és un problema molt quotidià a la nostra societat, és l’anomenada ansietat per separació*. També hem de procurar deixar distret el gos quan marxem per evitar l’avorriment. Per això hi ha al mercat diverses joguines** que es farceixen de menjar i el mantenen entretingut durant estona llarga.


*veure entrada “ansietat per separació” a trastorns psicològics.
**veure entrada “El Kong, una joguina pedagògica” a accessoris i objectes.

21 de jul. 2010

COCKER SPANIEL ANGLÈS


Durant uns anys el Cocker Spaniel va ser el gos de moda gràcies (o per culpa) de la pel•lícula de Disney La dama i el vagabund. La demanda va créixer fins a tal punt que els criadors produïen Cockers com xurros degenerant així el seu caràcter. L'agressivitat que tenia aleshores sumat a la falta de coneixement de la gent, que el volia com a gos de companyia quan es tracta d’un gos de caça amb necessitat d’activitat, van acabar provocant que tothom el conegués com el gos boig; Res més lluny de la realitat.


RAÇA: Cocker Spaniel Anglès.

CLASSIFICACIÓ: Grup VIII: Cobradors, aixecadors de caça I aigua.

ORÍGENS: Gran Bretanya. Gos de caça que procedeix de Gales. Els primers exemplars van aparèixer el segle XIX. A Europa el Cocker anglès és més freqüent que el Cocker Americà.


TRETS FÍSICS: TALLA: mitjana. ALÇADA: mascles 38-41 cm, femelles 37 a 40 cm. PES: de 11 a 13 kg. COLOR: crema, negre, bicolor: negre i blanc. ESPERANÇA DE VIDA: 14 anys.

CARÀCTER: Alegre, afectuós, intel•ligent, molt juganer I actiu. La seva hiperactivitat I necessitat d’estimulació constant es tradueix en nerviosisme si no se li sap donar l’activitat necessària. Molt bon rastrejador, doncs no podem oblidar que és un caçador nat. Per això li hem de donar l’oportunitat de buscar coses, de ser ensinistrat i de jugar. El seu temperament nerviós requereix disciplina i educació. És bordador.

PUNTS DÈBILS:
  • Les orelles. Els gossos amb orelles llargues tenen més tendència a infeccions que els d’orelles curtes doncs no estan ventilades i agafen la brutícia del terra. Cal anar traient els pèls de la part interior de l’orella.
  • L’obesitat. Té facilitat per engreixar-se doncs és molt golafre. Si mantenim un bon equilibri entre l’alimentació i l’exercici no s’engreixarà.

QUÈ NECESSITA ESPECIALMENT:
  • Grans passejades almenys tres cops al dia. És la manera de cremar energia i canalitzar la seva necessitat de caça.
  • Jocs que l’estimulin: llençar la pilota, amagar algun objecte, Agility.
  • Un raspallat diari del seu pèl.
  • Molta disciplina des de cadell doncs és un gos molt nerviós i tendeix al desordre si no se li ensenyen modals.

IDEAL PER:
  • Qualsevol tipus d’entorn. S’adapta bé a un pis sempre i quan faci l’exercici que li correspon.
  • Famílies amb nens.
  • Persones que els agradi l’activitat i portar el gos a tot arreu: muntanya, riu, platja etc.
  • No és gaire recomanable per persones grans perquè no li podran donar el què necessita.


15 de jul. 2010

OBJECTES CURIOSOS I ÚTILS


El joc preferit de la majoria de gossos és el d'anar a buscar la pilota una i una altra vegada fins que les seves energies s’acaben. A vegades no tenim prou temps o ganes per jugar amb el gos tot el què ell voldria. El GodogGo és un llançador de pilotes creat exclusivament per substituir la mà humana en aquest joc tan excitant pels gossos. És un aparell automàtic amb capacitat d’emmagatzematge de 15 pilotes. Està programat per anar llençant-les cada 10 segons fins que aquestes s’acaben i llavors s’han de tornar a carregar les pilotes. També es pot usar de forma manual i és l’amo qui dispara la pilota amb un comandament. Per això cal aclarir que no és un aparell per deixar al gos quan es queda sol a casa doncs, obviament, quan s’acaben les pilotes el gos no les pot tornar a posar a la màquina. Està pensat per seguir sent un joc entre amo i gos, estalviant simplement, el cansament de llançar. La distancia de llançament de les pilotes es pot regular entre 4 i 10 metres. El preu és d’uns 150$. Per informar-vos sobre el producte o comprar-lo aneu a la web: http://www.buygodoggo.com/




I pels que creieu que ja està tot inventat en qüestió d’animals de companyia és que no heu sentit a parlar del plat automàtic per gos. Com el seu nom indica es tracta d’un plat que manté el menjar tancat amb una tapa fins que arriba l’hora en què hem programat que toca menjar. Llavors la tapa s’obre i el gos pot començar a ventilar el pinso. A més a més hi ha l’opció de gravar un missatge amb la nostra veu dient alguna cosa com “vine a menjar” com faríem si estéssim a casa. Pot semblar un objecte absurd i sense sentit però en realitat està ben pensat per persones que deixen el gos sol unes quantes hores I volen que l'animal segueixi tenint uns horaris d'alimentació. El preu oscil•la entre els 20 i 40 $ en funció del model. El podreu trobar a Ebay.

12 de jul. 2010

NO TOQUIS!

Arrel de casos tan lamentables com els enverinaments massius de gossos a un parc de Palència, molts ens hem adonat de la fragilitat que tenim els amos de gossos quan els traiem a passejar i no podem controlar si algú ha llençat alguna cosa enverinada; O pitjor encara, els nostres gossos poden estar al jardí tranquil•lament i rebre alguna resta de menjar enverinada. És per això que ens hem de conscienciar d’aquesta fragilitat que tenim i posar-hi remei. És possible ensenyar els gossos a rebutjar menjar i només a acceptar el què l’amo li dona permís per agafar. És una labor d’ensinistrament complicada, doncs va en contra de la prioritat màxima d’un gos que és el menjar, però possible. Només cal paciència, coherència i disciplina.

En primer lloc és imprescindible seguir una bona base de comportament alimentari basat en la regularitat, les costums i l’obediència. El gos ha de menjar sempre a la mateixa hora i ha d'estar ben alimentat. Si té la panxa plena serà més fàcil per ell complir amb el nostre ensinistrament que si pateix gana.
Li ensenyarem a rebutjar menjar cap els 10 o 12 mesos doncs ja haurà après les ordres bàsiques i podrà pujar a un nivell superior.
Hi ha dues maneres d’ensinistrar el gos per a què rebutgi menjar: mitjançant mètodes dissuasoris o a base de l'aprenentatge d'una ordre.

Mètodes dissuasoris:

Es tracta de posar pebre, mostassa o algun aliment de sabor desagradable a la peça de menjar que usarem per ensenyar-lo. Ens amagarem i li llançarem. És important que no ens vegi per a què no relacioni aquell aliment amb l’amo, sinó amb què prové de lloc i origen desconegut. Quan provi el menjar el trobarà tan desagradable que associarà que qualsevol aliment que troba o li llencen és dolent.
Enlloc de donar mal gust al menjar que llançarem també hi ha opcions dissuasòries per soroll. Es pot lligar el menjar a unes quantes llaunes de conserva que farà un soroll molt molest i que espantarà el gos.
Haurem de repetir aquest sistema varies vegades per reforçar l’aprenentatge i també l’hem de fer en diferents situacions: fent que algun conegut li ofereixi de la seva mà el menjar picant, llençar-li d’amagat perquè se'l trobi, deixar-lo a la porta del jardí etc.

Aprenentatge d'una ordre: NO TOQUIS:

Aquest mètode és molt vàlid, més complicat però més eficient doncs el gos aprèn a obeir les ordres de l’amo.
Es tracta de deixar un tros de menjar a terra, el què més li agradi al nostre gos i repetir la paraula: NO TOQUIS, amb contundència. Si no obeeix no farem res, simplement repetirem l’exercici de nou. Si obeeix i no es menja el tros de carn el premiarem amb un altre tros de carn. El premi ha de ser alguna cosa que li agradi tant o més que el què no volem que agafi, doncs si no no trobarà cap al•licient a complir l’ordre. Haurem de repetir l’exercici en diferents espais, amb diferents aliments i en diferents situacions: que es trobi l’aliment de casualitat, llençar-li sense que ens vegi , durant el passeig etc.


Si aconseguim tenir paciència i disciplinar bé el nostre gos podrem tenir la tranquil•litat que ningú podrà enverinar-lo per molt que ho vulgui. A més a més si el gos ens obeeix també podrem evitar que ens robi menjar de la taula o del marbre de la cuina.



8 de jul. 2010

BORDER COLLIE


 
El Border collie és una raça campiona en concursos d’Agility, d’ovelles i de qualsevol tipus d’ensinistrament i alhora una gran companyia, pel seu extraordinari caràcter.

RAÇA: Border Collie.


CLASSIFICACIÓ: Grup I: gossos pastors i bovers(excepte bovers suissos).


ORÍGENS: Gran Bretanya. Ja al segle X el seu avantpassat cuidaven les ovelles a Anglaterra, Escòcia i País de Gales. Va ser al segle XVI que el Collie va triomfar a Escòcia quan es va començar a consumir la carn bovina i la vigilància de les ovelles era indispensable pel preu que valien. La raça es va fixar al 1893. Llavors el Border Collie va emigrar a diferents països europeus.
 
TRETS FÍSICS: Pèl llarg i orelles de punta. TALLA: Gran. ALÇADA: Mascle 53 cm, femella 50 cm. PES: 20 kg aprox. COLOR: bicolor: negre i blanc; gris i blanc; Blau mirlo i blanc; marró i blanc. ESPERANÇA DE VIDA: 12 anys.

 
CARÀCTER: Molt dòcil, molt pendent de l’amo i per tant amb grans aptituds per l’ensinistrament. És actiu, amb una gran personalitat i molt Intel•ligent (considerat una de les races més intel•ligents). Carinyós però alhora independent. És un gos que madura molt aviat, abans que altres cadells per tant se l’ha d’ensinistrar des dels primers mesos de vida. No té capacitat per ser gos guardià. Molt sociable. Difícil que sigui agressiu.

 
PUNTS DÈBILS:
  • Pels seus orígens a les muntanyes fredes d’Escòcia no suporta el calor. Compte a l’estiu en treure’l en hores baixes.
  • Pateix d’ulls fràgils. Pot tenir atròfia progressiva de retina.
  • Necessita raspallat diari pel seu pèl llarg i dens.
QUÈ HEM D’EVITAR:
  • No tenir-lo lligat ni tancat a casa o a un terreny. És indispensable donar-li noves motivacions.
  • Utilitzar-lo o pretendre que sigui un gos guardià. El seu caràcter sociable li treu capacitat per ser-ho.


IDEAL PER:
  • Persones actives, que disfrutin d’excursions, d’esport i exercici amb el seu gos, doncs és una raça que necessita molta activitat, estímuls i treball.
  • Persones que tinguin ganes de practicar Agility amb el seu gos, és una de les races més predisposades a aquesta activitat.
  • Persones que vulguin un gos d’ovelles.
  • Famílies amb nens. Té paciència i ganes de jugar amb els nens si se li ensenya des de petit. Ensinistrar a un nivell superior a l’habitual, a fer trucs Increibles. Ell s’ho passarà pipa i nosaltres també.
  • Viure al camp. Pot adaptar-se a la ciutat si se li dóna l’exercici adequat però sempre serà més feliç a l’entorn rural.

 

5 de jul. 2010

LASSIE NOMÉS EXISTEIX A LA FICCIÓ

El concepte equivocat que tenim actualment sobre els gossos ens ha vingut donat, en gran part, pels referents canins cinematogràfics o literaris. Aquests gossos estaven completament humanitzats, i això, lluny d’ajudar a millorar la relació entre humans-gossos l’ha empitjorat.

Tots recordem Lassie, Milú, Idèfix, els 101 dàlmates o Pluto i, probablement, els recordem amb afecte I tendresa. Aquests gossos se’ns mostraven bons, amb valors com la generositat, l’honestedat, la justícia I l’amor incondicional. I és aquest el gran error. Atribuir als gossos sentiments i valors humans que no tenen només porta equivocs en la forma de tractar-los. Si pensem que tenen més capacitats de les que tenen, acabem esperant molt més d’ells del què poden donar i és quan donarem respostes inadequades.
Un exemple clar d’humanització és quan el gos se’ns escapa i no obeeix a la nostra ordre de venir. Segons la lògica aplicada a psicologia humana el què faríem quan tornés és renyar-lo perquè entengués que està mal fet escapar. Un nen ho entendria perquè té capacitat de raonar i entendre el significat de les paraules. Però un gos no, doncs només funciona per associacions d’idees, i si el renyem quan torna a nosaltres el què ell entendrà és que fa mal fet de tornar i, probablement, la propera vegada encara trigarà més o ja ni tornarà. Com diu Jean Donaldson: Les predisponemos para todo tipo de castigo al sobreestimar su capacidad de razonar. Aquestes són diferències prou significatives com per a què ens preocupem d’entendre que la psicologia humana és pels humans i que als gossos cal aplicar-los la psicologia canina.
El cinema segueix alimentant la humanització del gos per pur afany comercial sense assumir amb responsabilitat que només ajuden a perjudicar més la relació humans-gossos. Actualment trobem als cinemes una pel•lícula sobre gossos que parlen i actuen com a humans. I així se seguiran promovent els desenganys, frustracions i malentesos.



El Choque de culturas, de Jean Donaldson és un llibre molt clar i entenedor per comprendre com és realment el gos, com l’hem de tractar per a que no hi hagi aquest xoc de cultures, i com la tendència natural és humanitzar-los tothora. D’aquí, i no dels suposats conflictes jeràrquics, provenen tots els problemes de comportament. Donaldson ens trenca un a un els tòpics i prejudicis que hi ha sobre els gossos i parla de com les pel•lícules de Disney han contribuït a la humanització: En que medida perjudica a los perros el mito de Walt Disney? Al atribuir-les intel•ligència y moralidad también se les atribuye la responsabilidad que éstas implican.
Els gossos no tenen moral, ni capacitat d’odiar, de venjar-se, no saben què és correcte i que no ho és. I de fet, són incapaços d'aprendre-ho. Poden aprendre a comportar-se correctament a base d’estímuls positius que els indiquin que quan actuen d’una determinada manera reben premi i quan actuen d’una altra no reben res, però de cap manera sabran distingir entre el bé i el mal perquè no tenen capacitat de jutjar.

Recordem que Lassie només existeix a les pel·lícules i que els nostres gossos senten, actuen i pensen com a gossos, no com a humans. No intentem donar-los més responsabilitats de les que tenen i procurem estimar-los i respectar-los com a gossos que són sense pretendre transformar-los amb animals amb capacitats humanes.

*El Choque de culturas. Jean Donaldson. Kns ediciones. 1996. 2ª edicion. 289 pag. 18 €.