Qui no recorda el Tamagotchi? Aquell aparell que requeria les atencions d’una mascota perquè sinó moria i que va ser un èxit entre la canalla de fa uns anys. Qui s’imaginava aleshores que aquell petit robot seria l’avantpassat del joc Nintendog de Nintendo DS. Aquest joc no deixa de ser un Tamagotchi molt millorat i explotat al màxim que permet tenir un gos virtual tan real com un de carn i òs. Fins i tot César Millán en fa publicitat al seu programa El líder de la manada de Cuatro.
No és cap frivolitat recomanar a nens i adults que s’estrenin amb el Nintendog abans de tenir un gos de carn i òssos. Aquest joc és tan real que va més enllà d’un entreteniment a estones que acaba quan tanquem la pantalla. Crea una obligació i una responsabilitat cap a la mascota virtual doncs necessita menjar, veure, passejar, fins i tot es pot acaronar mitjançant l’avançada pantalla tàctil. I el micròfon permet que parlem al gos i interaccionar. Cal educar-lo i tenir-ne cura de la mateixa manera que si fos un gos real. Si no l’atenem adequadament l’animal mor. La sofisticació arriba a tal punt que si el joc detecta un altre nintendog a prop el gos fa un lladruc.
Si no es fa encara pronostiquem que aviat tots els veterinaris i psicòlegs canins recomanaran a les persones que abans de tenir un gos s’entrenin amb el joc de la Nintendo DS. Fins i tot considero que s’hauria de potenciar des de les escoles. És una forma sana i prudent d’aprendre a tenir gos, de saber si en seriem capaç i fer-se conscient de les necessitats i obligacions que requereix. Si tothom el fes servir segur que s’evitarien les compres impulsives i els abandonaments. Potser hi hauria qui ja s’hauria tret l’espineta de saber què és un gos només amb el joc.
Cert que un animal viu no és comparable a una màquina o a un robot. Però si que en podem treure partit com una forma d’entrenar-nos, d’aprendre i d’evitar abandonaments innecessaris. Un joc sempre es pot guardar a un calaix i no usar-lo més si no ens agrada i no té conseqüències greus. Prove’m-ho!
