EL REGALO

Pensava escriure un comentari sobre el vídeo però crec que tot el què pugui escriure només farà que eclipsar el poder de les imatges que, en aquest cas, parlen amb prou força per si soles. 

Els qui estimem els animals probablement no necessitem conscienciar-nos però podem difondre aquest missatge per fer-lo arribar més lluny. Cal canviar mentalitats ja. 

BON NADAL I FELIÇ 2012

Des de Va de gossos volem desitjar-vos unes bones festes plenes de regals, dinars 

familiars i tot el què toca aquests dies, però sobretot plenes d'objectius pel nou any 

i de molta responsabilitat cap als vostres amics de 4 potes.

Disculpeu si el bloc no s'actualitza en les setmanes festives, haurem de dedicar-nos a moltes coses. 

         

           BON NADAL I FELIÇ ANY 2012!!

DISSECAR ENS CONSOLA D'UNA PÈRDUA?

"Dissecar un gos és una manera de perdre’l menys?" Aquesta pregunta li feia l’Elena Garcia Melero a Josep Maria, un senyor que ha dissecat el seu gos mort i l’ha portat als Matins de tv3 avui. Després d’escoltar-lo atentament jo mateixa m’he fet aquesta pregunta. Realment consola tenir el cos del gos un cop mort, encara que sigui una simple escultura inanimada? O pot arribar a fer més mal que bé? Tenint en compte que he perdut gossos, i que ara mateix en tinc dos, entenc perfectament els sentiments de Josep Mª i el què l’ha empès a prendre una decisió així, fins i tot en contra de la seva dona. Entenc la necessitat de guardar els éssers que estimem perquè en cremar-los o enterrar-los ens sembla que no ens queda res d’ells. L’entenc i el respecto moltíssim. Ara bé, dubto molt que jo acabés seguint el mateix camí. Considero que veure cada dia els meus gossos dissecats em remouria les entranyes, el dolor i no em deixaria passar pàgina. Tenir-los de cos present faria malbé el record del què un dia van ser i que ara no serien. I crec que és més sa conformar-se amb les fotos i els propis records que voler conservar el seu cos, que al cap i a la fi, només és una ombra de qui ens estimàvem.

La resposta a la pregunta, sota el meu punt de vista, és que potser aparentment i amb el primer impuls és una manera de perdre’l menys, però a la llarga pot mortificar i ancorar-nos en el passat. Per altra banda, ells també mereixen ser enterrats i descansar en pau.

Malgrat que a Europa i EEUU la taxidèrmia en animals de companyia és una tendència i no hi ha casa sense un animal dissecat, a Catalunya ens sembla espantosa una pràctica com aquesta amb animals de companyia. No tenim una cultura de la taxidèrmia gens estesa. Hi ha pocs professionals del tema i la majoria només toquen animals de caça. Manel Baraona és dels pocs que s’atreveix a respondre a les demandes de gent que vol dissecar gossos i gats. Ens explica que el motiu és que pels animals de caça hi ha uns motllos per fer-los, perquè realment no importa que tots els caps de bestiar siguin iguals. Però el qui vol dissecar el seu gos o gat vol que sigui calcat a quan era viu i això implica fer la feina manualment, sense motllos, amb el risc que els amos no quedin contents.

Que cadascú reflexioni sobre com portaria una situació així. Si ens esgarrifa aquesta pràctica és lícit, però no jutgem negativament els qui ho decideixen, perquè la manera com ens enfrontem a la mort dels qui estimem és molt personal i difícil de racionalitzar. I el què a un li fa bé, a l’altre li és un problema. 

Si voleu veure l'entrevista aquí teniu el vídeo:
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3868771

TOLERÀNCIA ZERO

En aquest món hi ha molta diversitat d’opinions i formes de viure i el més lògic és que hi hagi un respecte i una tolerància en aquestes diferències. Ara bé, sempre hi ha qui pensa que els seus pensaments són absoluts i que són els altres qui s’equivoquen. 

Fa uns dies em vaig topar virtualment (pel Facebook) amb un debat obert arrel d’unes imatges aparegudes a la sèrie La Riera en què una noia s’escandalitzava perquè havia vist un conill trossejat. Res estrany tractant-se d’una sèrie que passa a un restaurant. La noia es definia com a animalista i vegetariana convençuda i reclamava que feria sensibilitats veure la carn del conill allà exposada al taulell. Era del tot respectable la postura tot i que massa exagerada, pel meu gust i el de la majoria que van intervenir al debat/discussió. La conversa, però, va anar creuant els límits del respecte (per part de la vegetariana) i va entrar l’intent  d'adoctrinar-nos a tots sobre el greu que és menjar carn. Personalment valoro els vegetarians, sobretot els que ho són per convicció, bàsicament perquè defensem la mateixa causa: la NO tortura dels animals. Aquesta noia en canvi ens va acusar a tots els “carnívors” d’assassins, de males persones i d’involucionats. No he vist mai una ment tancada tan extrema com aquesta. Fins i tot m va acusar a mi d’enganyar-la sobre la meva passió pels animals quan va mirar el meu Facebook i no hi va veure cap foto d’animal.

Les ments tancades són molt perjudicials per la resta de persones.  No saben veure més

enllà del món que coneixen i són incapaces d’entrar en raó quan intentes explicar-te. Sóc una defensora dels animals des de tota la meva vida i no accepto que se’m titlli de fer-los mal o de no estimar-los prou. Considero que els humans necessitem la carn en la nostra alimentació i és obvi que per menjar-ne cal matar alguns animals, cert. Però mentre es faci d’una forma indolora i se’ls doni la qualitat de vida que mereixen des que neixen fins que els arriba el moment ho veig inevitable. Sóc conscient que les granges no sempre tracten els animals com haurien i a aquesta lluita m’hi afegeixo totalment.

Està clar, doncs, que encara que una persona elegeixi el camí del vegetarianisme no pot assenyalar i jutjar els que no l’elegeixen perquè potser no pensa que hi ha diverses maneres de defensar la mateixa causa. Per sort la majoria de vegetarians no cometen aquest error de tolerància. 

NO al maltractament.

NO a la tortura.

NO  a la mort gratuïta o per diversió. 

NO  a la intolerància.

ENVERINAMENTS A LLEIDA

Les Protectora d’animals de Lleida(Amics dels animals del Segrià i Protectora Lydia Argilés) han denunciat recentment una successió d’enverinaments que pateixen els gossos de la ciutat des de fa uns anys. En els últims dies hi ha hagut deu gossos enverinats; Dos han mort i la resta han sobreviscut després de patir gastroenteritis agudes. “"Tenim por que això acabi com fa dos anys, quan van morir uns 20 gossos", va dir una de les afectades. Sembla ser que els autors llencen pastilles raticides a diferents parcs i descampats que són freqüentats per gossos però també per nens. Fins i tot s’ha arribat a llençar verí dins les propietats privades on hi ha animals que mai surten.

Qui hi ha darrere tanta crueltat? Algú que odia profundament els animals, sense dubte. No hi ha justificant per quelcom així. Cert que hi ha propietaris que no recullen els excrements  i que això és una molèstia per la ciutadania. Però en tot cas els gossos no són culpables de la falta de civisme dels seus amos; no mereixen morir. És més, l’assassí mata indiscriminadament els gossos de persones brutes com els de persones cíviques. La web de la protectora Lydia Argilés exposa la denuncia i fa una crida al veïnat d’informar de qualsevol detall que conegui sobre el cas.
Els matins de tv3 ha fet ressò de la denuncia el dia 15 de setembre. Esperem que això ajudi als mossos a enxampar els responsables o bé que els dissuadeixi de seugir matant. No es poden permetre tals maltractaments i tanta crueltat. Els gossos embruten sí, però més embrutem les persones amb les deixalles que llencem per tot arreu. Potser que fem una mica d’autocrítica.

EL VELL SNOOPY

Hi ha dies que quedes colpit per alguna notícia del diari, i no precisament negativa, i hi vas pensant al llarg del dia. Diumenge em va passar quan vaig arribar a la secció Barcelona del Periódico. Em vaig detenir per una foto d’un gosset i un nen abraçats. Aquest gos, l'Snoopy, té 16 anys i en portava 12 al refugi l’Amistat de Vallirana. Gràcies a un reportatge anterior al diari amb fotos grans dels gossos del refugi una família es va commoure amb la historia de Snoopy, que ja és cec i molt ancià. Van anar al refugi i el van adoptar.

M’emocionen totes les persones que decideixen adoptar un animal d’una gossera abans que comprar perquè demostren tenir un cor noble, una generositat sense límits i un amor pels animals que contrasta amb els que els han abandonat. I m’emocionen especialment els qui enlloc d’endur-se un cadell prenen la decisió de donar casa a gossets malalts o ancians, aquells qui ningú vol i que solen morir a les protectores. Ja sabem que duraran poc i que no els disfrutarem gaire i per això és d’una generositat extrema. Snoopy ha fet sort i encara que només visqui un any més segur que serà el més feliç de tota la seva vida. Gràcies infinites a aquesta família i a totes les que fan el mateix.  


*A partir de la notícia al Periódico de Catalunya: “Un hogar para el viejo Snoopy”. Secció Gran Barcelona. Dia 11 de setembre.

NO AL SACRIFICI DELS ANIMALS A LES GOSSERES

La crisi ens ha de portar a fer passos enrere en temes amb els quals s'estava avançant positivament? Hem de tornar al sacrifici d'animals de gosseres per així eliminar el problema de la falta d'espai i de diners? és una mesura indignant i impròpia d'un país que es creu avançat. La setmana passada va haver molta polèmica arrel de la demanda d'alguns ajuntaments de poder sacrificar els animals de les seves gosseres per evitar despeses que no poden assumir. A més a més, Salvador Esteve, President de l'Associació catalana de municipis, va declarar que davant els problemes de la crisi en què s'han de retallar despeses creu que una de les lleis que s'ha de derogar és la de Protecció dels animals, que diu el següent: “ Es prohibeix el sacrifici de gats, gossos i fures a les instal·lacions pel manteniment d'animals de companyia i els nuclis zoològics en general, excepte per motius humanitaris i sanitaris que s'estableixen per via reglamentària. Article 12.2”.
És cert que a causa de la crisi els abandonaments van augmentar un 43% l'any 2010 a tot Catalunya i que, només a l'àrea metropolitana, es van recollir 3000 gossos i gats. És cert que aquest augment suposa un cost força elevat pels ajuntaments, concretament una mitjana de 8 euros per dia. És cert que quan es va fer la llei no es van posar prou mitjans per poder assumir les conseqüències del No sacrifici. Però, preguntem-nos si realment és just i ètic el què es pretén fer i si no hi ha altres solucions millors que aquesta per ajudar les gosseres. Els animals de companyia són responsabilitat de tots perquè som nosaltres qui els abandonem. Són éssers vius que mereixen viure i mereixen segones oportunitats. Fins quan anirem enrere i no veurem el valor social que tenen cap a les persones. Sacrificar per poder fer lloc per nous animals? Sacrificar per evitar despeses? Per què no es retalla per altres bandes? I si es posessin més mitjans per fomentar seriosament les adopcions? És indignant que a aquest país no siguem capaços de trobar una via alternativa a la matança. Hauríem de prendre exemple d'algunes protectores com la Societat Protectora d'animals de Mataró (SPAM), que ha estat capaç de trobar sortida i un us social als gossos que recull. Dedica una part dels gossos a rehabilitar presos de les presons, fent unes sessions en què els presos ensinistren els gossos, de manera que creïn vincles, que fomentin l'afectivitat i que recuperin la seguretat en ells mateixos. Considero una gran labor i una forma molt intel·ligent de treure profit d'aquests animals abandonats. Alhora els gossos es beneficien perquè aprenen a ser ensinistrats, recuperen la confiança en els humans i es preparen per ser adoptats de nou. I així, els gossos no són simplement una molèstia que s'emmagatzema a unes instal·lacions que costen diners. Per què no poden fer el mateix les gosseres municipals? Per què? Massa preguntes sense resposta.

REFLEXIONS NADALENQUES

Les festes nadalenques solen ser propicies per regalar mascotes als nens que les han estat demanant al llarg de l'any. No és una idea descabellada sempre i quan no sigui una compra impulsiva, producte de l'entusiasme creat pels llampants aparadors que ens ofereixen cadells preciosos. La compra impulsiva, com faríem amb unes sabates, un bolso o un llibre, en ser irreflexiva acaba cansant i guardada en un calaix o llençada a les escombraries. El problema és que un gos o un gat no són sabates, és un ésser viu que mereix un respecte i un plantejament seriós abans de ser adquirit. Per això des de Va de gossos, volem apel·lar al sentit comú i a la responsabilitat de les persones de no deixar per aquestes festes la compra del cadell.  Si tot i així es fa, que sigui després d'uns mesos d'haver fet un llistat de pros i contres, d'haver parlat tota la família sobre les responsabilitats que requereix, d'haver-se informat de la raça més adequada, del lloc on adquirir-lo, dels diners que costarà mantenir-lo, no només comprar-lo. És important que un animal no sigui un regal sorpresa, doncs pel canvi que suposa en la vida d'una persona és vital que aquesta elegeixi aquest canvi. Si ve imposat probablement aviat veurà més inconvenients que avantatges.

Hem de comprendre i integrar dins nostre, que un animal és un ésser viu, amb necessitats vitals i afectives, que demana temps i atencions, que pot portar "problemes" i s'ha d'estar disposat a solucionar-los.
Si no es fan totes aquestes reflexions abans d'adquirir la mascota, sigui comprada o adoptada, uns mesos després de Nadal acabarà al mig d'una carretera, com tants cada any quan arriba l'estiu. Les gosseres s'ompliran de nou esperant nous amos que els adoptin. I així el cercle sempre es repeteix. Intentem trencar aquest cercle, sis plau.

           VA DE GOSSOS US DESITJA UN BON NADAL I BON ANY 2011

ELS GOSSOS I ELS NENS, ELS MILLORS AMICS

Quan tenia 5 anys em va mossegar un gos i des d’aleshores els vaig témer fins l’extrem de posar-me a tremolar de terror quan se’m creuava un pel costat. Els meus pares es van negar a que la seva filla es passés la vida fugint dels gossos i perdent-se les satisfaccions que comporta tenir-ne. Per això quan uns amics els van oferir un cadell de Braco Alemany no s’ho van pensar dues vegades i se’l van quedar. Gràcies a aquella decisió no només vaig superar el meu pànic, sinó que em vaig convertir en una apassionada pels gossos (bé, animals en general) i vaig acabar on sóc ara: volent dedicar la meva vida i professió a ells.
Nombrosos estudis demostren el gran enriquiment psicològic, emocional i cultural dels nens criats amb gossos. Tenir un animal els ensenya a ser responsables d’ algú altre que no siguin ells mateixos, a cuidar-lo i acostumar-se a tenir obligacions, i fins i tot a ser més sociables; Estimula la seva sensibilitat cap els animals i cap el patiment aliè i ajuda a superar traumes i pors.
Jo vaig aprendre a no tenir por dels gossos perquè vaig veure’n créixer un, el vaig conèixer, el vaig cuidar, estimar i el vaig veure morir.

Ara bé, els nens tendeixen a demanar un gos perquè els sembla un peluix amb qui es podran distraure. És responsabilitat dels pares fer-los entendre que un gos és un ésser viu, amb necessitats, que requereix obligacions i amb qui es pot jugar sempre que es faci amb respecte: res d’estirar la cua, les orelles o tirar-se a sobre. Són mesures per evitar possibles danys en la relació gos-nen que portin a l’agressivitat de l’animal. El respecte mutu és la base, i l’amor el camí per arribar a forjar una amistat que el nen recordi de per vida, com jo mai oblidaré aquell primer gos que vaig tenir: el Nick.

Text publicat a la revista A Quatre potes num 8 (encara no ha sortit).

PERSONES POTENCIALMENT PERILLOSES (PPP)

La mort de persones i sobretot de nens com a conseqüència d’atacs de gossos sempre és una notícia lamentable; no només per la mort de la persona atacada sinó perquè sovint el gos és assenyalat com a culpable quan només és una altra víctima de la ignorància i la irresponsabilitat de les persones.

La reflexió sorgeix arrel d’un recent cas d’agressió en què va morir un nen de dos anys per les múltiples mossegades d’un gos de raça Pit bull a un poblet de Galicia, Pazos de Borbén. El nen passava el dia a la finca dels seus avis, juntament amb els seus dos cosins de 2 i 4 anys, quan sembla ser que es va acostar al tancat de 3 m2 on estava el jove Pit bull. El gos li va ocasionar ferides greus a la cara i al braç.
L’àvia, que estava al càrrec dels nens, en sentir els crits del petit, va córrer a agafar-lo. Poc més tard un helicòpter es va endur l’Infant a l’hospital però va morir només arribar-hi. L’avi, pres de la desesperació, no va esperar a què arribés la Guardia Civil i va penjar el gos com a venjança irracional.

Segons els veïns ningú havia vist mai el Pit bull, en canvi si que coneixien els altres gossos de la família, que els passejaven sovint. Està clar que aquest animal no tenia cobertes les seves necessitats correctament. Si no el passejaven i havia de passar la seva joventut (tenia 2 anys) en un recinte de 3 mentres aquest gos no podia desfogar l’enorme energia que caracteritza la raça i probablement s’estava convertint en una bomba de rellotgeria a punt d’explotar. Per què l’àvia no va estar prou al cas per evitar que el nen s’acostés al tancat? No sabem què va provocar l’atac, podria ser que el nen hagués molestat el gos o simplement que ningú li hagués ensenyat a distingir entre una presa de caça i un nen.

Vull recalcar que no hi ha gossos assassins ni gossos nascuts per matar. Aquests termes tan usats per descriure les males anomenades races Potencialment Perilloses* són fruït de la ignorància i dels prejudicis. El què hi ha són gossos amb uns instints de guarda i defensa- com n’hi ha d’altres amb instints de caça o de pastoreig-, amb una constitució física musculosa i mandíbula potent , una educació pèssima i unes necessitats vitals no cobertes. Aquestes quatre característiques unides formen un gos que atacarà qualsevol ésser més petit que ell i més si envaeix el seu territori. Segons l’ensinistrador caní Nacho Sierra: “Un gos, sigui de la raça que sigui, és capaç de matar un ésser humà, com també un ésser humà és capaç de matar un nen indefens, ni per això l’ésser humà ha de ser sinònim de cruel assassí.”

És culpable un animal de actuar segons el seu instint i segons li han ensenyat? És culpable de confondre un nen amb un perill? És culpable de tenir una força bruta capaç de matar? La resposta evident és que no és culpable i per tant no mereix ser castigat amb la mort ni estigmatitzat com a raça perillosa.

És més, hi ha molts més casos d’agressivitat en gossos petits com Chihuahua o Yorkshires que en gossos PP** o de mida gran en general. El què passa és que la mossegada d’un Chihuahua potser farà una petita ferida a la mà d’un nen i no arribarà a transcendir als mitjans de comunicació, en canvi la mossegada d’un Pit bull és letal i, encara que n’hi ha menys casos, se’n fa molt de ressò.

QUE CAL FER PER EVITAR ACCIDENTS COM AQUESTS:

1.Cada raça, en funció dels seus orígens, té unes unes necessitats o d'altres. Les races grans, necessiten una dosi diària d’exercici més alta que les petites per descarregar energia, alliberar els seus instints de forma correcta, sentir-se realitzats per després poder gaudir de calma mental quan han d’estar a casa. Si no complim amb aquestes necessitats diàries un gos pot acabar patint diversos trastorns psicològics que derivin o bé en automutilacions, en una ansietat que els faci trencar coses, o en agressivitat.

2.L’educació és fonamental. Siguin quins siguin els instints o l’estructura física d’un gos pot ser d’allò més pacífic, carinyós i respectuós si se l’educa des de cadell. Cal una bona socialització entre els 2 i 4 mesos en què li ensenyem a relacionar-se amb altres gossos, gats i nens. D’aquesta manera aprendrà a distingir què pot atacar i què no. Educar també és posar límits al seu comportament i deixar clar a l’animal quines conductes ha de repetir. Mai castigar i menys amb l’agressió física. Això només augmentarà el risc que el gos sigui agressiu.

3.Ensenyar els nens a respectar els gossos, a jugar amb ells de forma moderada i no permetre que els estirin la cua o els molestin massa. Oi que a nosaltres no ens agradaria que ens pessiguessin o ens fessin mal constantment?

4.Molt important: per molt que confiem en els nostres gossos NO HEM DE DEIXAR MAI SOL UN NEN I UN GOS perquè no podem saber què li farà el nen al gos i pitjor encara, no podem garantir mai la reacció d’un animal, precisament perquè és un animal.

Aquests requisits bàsics es tradueixen en un fonamental sense el qual cap d’ells serà possible: RESPONSABILITAT. Hem de ser humils i reconèixer que els únics responsables d’aquests successos som els éssers humans. Mai podem acusar el nen que no té us de raó ni noció de perill, ni el gos, que només actua segons el seu instint i aprenentatge, sense malicia ni intencionalitat. Procurem ser més justos amb els gossos, que són capaços d’estimar i de ser fidels com ningú. Sabeu que el Pit bull és una de les races més fidels a l’amo que serà capaç de morir per protegir-lo?

*Les races considerades per la normativa com a PP són: el Pitbull, l’American Strattford Terrier, el Rotweiller, el Dobermann, el Presa Canari, Dogo Argentí, Fila Brasiler, Akita Inu, Tosa Inu, Mastin Napolità. A alguns llocs també inclouen el Pastor Alemany.

** Sigles per anomenar els gossos Potencialment Perillosos.

VENJANÇA IRRACIONAL

Creiem que els éssers humans som els més racionals de l’espècie animal però a voltes és dubtosa aquesta racionalitat. Sovint les persones acabem sent incoherents i contradictòries a l’extrem. Hem estat reflexionant sobre aquest tema després de llegir una noticia que va sortir fa unes setmanes. Un ciutadà de Nova Zelanda va crivellar a trets els més de 30 gossos d’un veí, inclosos cadells, per venjar el suposat assassinat del seu propi gos a mans (o dents) dels animals del veí. L’home va entrar a la finca del veí amb una escopeta i va disparar indiscriminadament i sense que li tremolés el pols a tots els gossos. La policia va trobar-se un autèntic bany de sang. Només 8 cadells, que van tenir temps d’amagar-se sense ser vistos, es van salvar. El més greu és que amb tota la sang freda del món l'assassí de gossos va fer firmar abans un document a l'amo d'aquests per poder matar els animals.SI una persona té sentiments cap el seu gos com pot matar els gossos del veí, encara que realment haguessin matat el seu? Com es pot matar fins i tot cadells que no han tingut res a veure amb la mort del seu gos? És evident que una persona amb el cap al seu lloc no reaccionaria així i que un acte com aquest només és propi d’ algú que no hi toca i que així com va matar els gossos podria matar una persona si la situació ho requerís. Però no sembla que fos un boig quan va ser capaç de fer firmar un document a l'amo. No deixa de sorprendre que l’home en qüestió no enfoqués el seu odi cap a l’amo dels animals. Quan un té gossos i se’ls estima potser també pensa que si algun altre gos els fes mal reaccionaria malament, però en tot cas cap a la persona irresponsable, no cap el gos. I això és perquè sabem que les úniques responsables que els nostres animals siguin agressius som les persones.

Els éssers humans no som tant racionals com ens creiem i fets com aquest, per extrems i poc usuals que siguin, ho demostren. Els animals mai actuen amb venjança ni amb odi. Només maten per necessitat i per molt dolor que els hagi causat un ésser humà sempre perdonen I donen noves oportunitats. Potser no són racionals però actuen més racionalment que nosaltres en moltes ocasions. Hauríem d’aprendre d’ells.

COM ACTUAR DAVANT UN ATAC O UNA BARALLA

És molt possible que al llarg de la vida ens trobem enmig d’una baralla de gossos o que siguem les víctimes d’un gos agressiu. És convenient saber actuar de la millor manera per evitar que la situació empitjori.

En primer lloc NO agredirem el gos o gossos involucrats en l’atac. La violència genera més violència i es tracta de calmar l’animal. Algunes mesures a prendre tant en cas d’un atac de gos a persona com entre dos gossos són:

• Un soroll fort pot bloquejar l’estat mental en què es troba el gos que ataca i calmar-lo. Podria servir una bocina o soroll d’olles.
• Ruixar el/els animals amb aigua, amb una mànega o pistola. Això també els descol•loca.

En baralles entre gossos:

Mai els hem de separar interposant-nos les persones doncs en sortirem mal parats. Una bona estratègia és agafar les potes del darrere dels gossos (amb l’ajuda d’una altra persona) i estirar cap enrere. Els animals perden força i subjecció i no ens poden mossegar.

En atacs a persones:

• Si l’atac encara no ha començat però veiem el gos preparat per llançar-se damunt nostre o corrent, la pitjor opció és apretar a córrer, doncs l’ instint de persecució del gos el farà córrer més encara i probablement ens atrapi. La millor opció, encara que requereix valor i confiança, és quedar-se immòbil, llançar-se a terra cobrint-se el cap amb les mans i no mirar-lo. Això farà que el gos interpreti que som submisos i que ens rendim.
• Si ja ens està atacant ens hem de mantenir quiets igualment, evitar cridar i fer sorolls i moviments bruscos. Les ferides ens les fan quan movem la part mossegada. Reaccions contraries, tot i que lògiques, exacerben encara més la ràbia de l’animal.

La sang freda i la racionalitat en situacions límit de qualsevol tipus són les que salven moltes persones d’acabar malament.
Les conseqüències d’un atac pot portar a ferides terribles tant a persones com a gossos. És important actuar ràpidament i saber distingir ferides superficials de ferides profundes. El primer que s’ha de fer és rentar les ferides amb aigua i sabó, sempre i quant siguin lleus i no hi sang. Si és greu s’ha d’anar al veterinari amb urgència.

Hem de recordar que un gos agressiu, a menys que tingui un problema de salut que el porti a mossegar, sempre és responsabilitat de la mala educació del seu amo.

ELS GOSSOS DE SALVAMENT A HAITÍ

La tragèdia d’Haití no ha deixat indiferent ningú. Donades les conseqüències devastadores i les grans tasques de salvament que s’estan portant a terme, des d’aquest bloc no podem passar per alt la bona feina que fan els gossos de salvament i, per suposat, els qui els entrenen. EEUU, Xina, Alemanya, Anglaterra...gairebé tots els estats han enviat equips de salvament per ajudar en els rescats. Des d’Espanya han marxat molts equips amb gossos. La primera expedició que va arribar a la zona del desastre va ser l’ONG “Intervención, Ayuda y emergéncias” ,del país valencià, que anaven acompanyats de quatre gossos Golden Retriever especialitzats en la recerca de persones sota la runa. La majoria de races són Pastors alemanys, Labradors i pastors belga. N’hi ha que són ensinistrats per recuperar cadàvers i d’altres per trobar persones en vida. Tot i els progressos tecnològics que hi ha per la detecció de persones no hi ha res comparable amb l’olfacte caní. Per això amb els anys diversos països han obert escoles d’ensinistrament de gossos de salvament.

Característiques dels gossos de salvament:

La tria de gossos adequats per fer aquesta feina no es fa tant en funció de la raça (tot i q hi ha algunes que solen tenir més qualitats) com en funció del caràcter i la predisposició del gos. Ha de ser un animal equilibrat, segur, que respongui bé a estímuls com el d’anar a buscar la pilota, amb bona comunicació amb el seu amo-ensinistrador, de mida mitjana, en bon estat físic y bon olfacte.
S’escullen des de cadells de forma molt rigorosa. S'acostumen a triar mascles de 18 mesos de vida. Les femelles no són vàlides doncs les èpoques de zel complicarien la labor i impedirien que estessin disponibles tothora. És important que un veterinari doni el seu consentiment de què el gos està en perfecte estat físic i psíquic.
Han de ser gossos intel·ligents, valents i sociables. En cap cas amb tendències agressives. Han de tenir curiositat per buscar i ser esportistes.
Un cop sobre el terreny solen treballar unes quatre hores al dia, en períodes de mitja hora, i amb un estat de tensió intents a causa dels sorolls i el moviment. No és ni de lluny una feina fàcil.

Des de quan existeixen?

Ja des de principis de segle XX s’utilitzen els gossos per ajudar en catàstrofes similars a la d’Haití. Durant la I guerra Mundial ja se n’usaven per trobar soldats sepultats a les trinxeres. I a la Segona guerra mundial encara va anar a més. Durant els 50 Gran Bretanya va crear escoles per l’ensinistrament de gossos de salvament, seguida per EEUU, Alemanya i Suïssa. França s’hi afegí al 1979.

Abans dels 50 s’utilitzava, sobretot, el mètode d’escolta i crida vocal. Per tant era necessari que la persona estés viva per trobar-la. Actualment gràcies als gossos això ha canviat. Tenen la capacitat de detectar una olor sota una capa de neu de 8 m o localitzar una víctima a una profunditat de 3’50 m amb un èxit d’un 90 % en el temps de sis minuts.

Hem de valorar molt la feina d’aquests gossos i dels seus entrenadors. No hi ha res més satisfactòri que la col·laboració mútua entre animals i éssers humans amb una base de respecte i afecte. Que un gos dediqui la seva vida a un treball com el salvament és molt positiu pel seu equilibri i benestar mental, sempre que sigui fet en les millors condicions: bona alimentació i ben cuidat pel seu amo. I això ho té garantit. Enhorabona per la vostra excel·lent labor!

ELS ANIMALS NO SÓN JOGUINES

Des del Va de gossos us volem desitjar molt bon Nadal i una entrada d'any 2010 plena d'esperança i d'il·lusió per tirar endavant projectes nous i deixar enrere mals moments. Aprofitem per animar-vos a ser prudents alhora de comprar animals de companyia, siguin gossos, gats o altres. És fàcil deixar-se portar per les demandes insistens dels més menuts d'adquirir una mascota i aprofitar el Nadal per regalar-la. El problema és que tenir un animal suposa una responsabilitat massa gran com per arrossegar-se per la impulsivitat. Un gosset no sempre serà un cadell graciós i tendre amb qui jugar. Passen els mesos i ens adonem que aquest ésser necessita unes atencions, una educació, una disciplina i uns hàbits que moltes vegades no podem assumir en la nostra vida diaria. Alguns miserables opten per abandonar els animals al carrer quan aquests els comencen a suposar un problema o molèstia i ja no són divertits ni graciosos.

Per això demanem, sisplau, molta consciència durant aquestes festes (i sempre, lògicament) i molta responsabilitat. És imprescincible fer entendre els nens que un animal no és una joguina i als adults que és preferible comprar-los un gos de peluix que un de veritat (sobretot ara que n'hi ha que borden, caminen i fan de tot). Els animals mereixen aquest respecte per part nostra.

                       BON NADAL I FELIÇ ANY 2010!

ELS ÉSSERS HUMANS: L'ESPÈCIE MÉS ANIMAL

Per què els éssers humans, al llarg de la història, sempre hem disfrutat amb els enfrontaments cos a cos entre dues espècies animals o entre animals i persones? Per què necessitem la violència per reafirmar-nos com a espècie superior? Són preguntes que ens fem sovint i sobretot arrel de notícies de captura de xarxes clandestines de baralles de gossos o de la polèmica de la prohibició de les corrides de toros.

Sembla que ens costa evolucionar i deixar enrere certs instints de domini, propis dels animals, mitjançant l’assassinat del contrincant. Les baralles entre animals ja es feien a l’època medieval entre gossos i óssos o bé toros i gossos (i altres convinacions diverses). Al segle XXI seguim maltractant espècies animals com els gossos o els toros per pur plaer com si no fóssin éssers vius. Tot i que moralment considerem que és tan ilícit el maltracte a gossos com a toros, avui en dia ens trobem que amb una gran diferència: les baralles de gossos són absolutament il•legals i les de toros a les plaçes són legals i consentides per un gran nombre d’aficionats.
Només algunes persones sense cor són les que es dediquen, de forma clandestina, a entrenar gossos per barallar-se entre ells i guanyar diners. Negoci. Tot per pur negoci. Se solen usar races amb una determiada estructura física: musculades i amb bona mandíbula, com pot ser el Pitbull.
Hem de tenir molta cura dels nostres gossos, de no deixar-los lligats a una farola mentre entrem a la botiga del davant, o deixar-los al cotxe 5 min mentre fem un encarrec. Són aquests instants en què no hi som que els delinqüents aprofiten per robar els nostres gossos i se’ls enduen per usar com a “carnada” per entrenar els gossos de baralla sense que aquests sortin gaire malmesos. Brutal. El destí dels gossos entrenats per barallar-se tampoc és esperançador. El gos que guanya té la sort o la dissort que el segueixen cuidant per a què guanyi més baralles i el que perd i no mor se l’abandona o simplement se’l mata de maneres molt violentes. Necessitem més proves per dir que l’ésser humà és l’animal més cruel i sanguinolent de les espècies animals?

ADOPTEM GOSSOS DE PROTECTORES

Des d'aquí vull fer una crida a les persones sensibles als gossos i gats que han estat abandonats i ara es troben a gosseres i protectores per què adopteu enlloc de comprar. I si no podeu tenir un animal a casa hi ha l'opció d'apadrinar, acollir temporalment o fer de voluntari. Mireu les adreces següents:
http://www.protectorabcn.com/
http://www.voluntariscaac.detu.net/
http://www.faada.org/


Les tres s'encarreguen de recollir els gossos i gats abandonats i, mitjantçant l'ajuda de voluntaris, cuidar-los i donar-los la millor qualitat de vida possible. A les webs trobareu tota la informació necessària i podreu veure les fotos dels animals que hi ha disponibles per adoptar.
Siguem generosos i no volguem sempre un cadell. Els animals vellets i malalts també mereixen una llar i, creieu-me, donen més amor i calor que qualsevol altre.

L’AGRESSIVITAT GENERA MÉS AGRESSIVITAT

Aparentment la societat actual és molt oberta, lliberal i la violència i l’agressivitat no estan gens de moda. De fet, tothom es manifesta com a anti-violència. Però la realitat ens diu que encara hi ha massa gent que entén l’autoritat com una forma de superioritat vers l’altre fins el punt de poder pegar quan sigui necessari. Evidentment passa entre persones i també amb gossos. Avui, mentre anava a comprar, he presenciat una escena en ple carrer (imaginem-nos doncs, què faran a casa on ningú els veu) que m’ha provocat un malestar enorme i un dilema interior. Una família (pares, nen petit i gos) estaven parats a la vorera a una distància considerable de mi, q era parada a un pas de vianants. Jo els mirava perquè el gos era bellíssim, un Bouvier de Berna. Primer error: els pares parlaven a uns metres d’on eren el gos i el nen. Mai s’ha de deixar un nen i un gos sols, per molt bo que aquest sigui! El nen li estirava la cua insistentment a l’animal i aquest ha remugat i li ha ensenyat les dents com a avís. En defensa del gos diré que és una reacció absolutament lògica donades les circumstàncies. Probablement no el mossegaria mai al nen. De tota manera aquesta reacció també deixa entreveure q no hi ha hagut una bona socialització del gos amb nens. Segon error: imperdonable. En veure q el nen s’ha posat a plorar de l’ensurt, el pare ha començat a pegar-lo amb la cadena i amb puntades de peu, sense ni tan sols saber què havia provocat la reacció de l’animal. El gos s’ha resignat a rebre els cops. Jo volia acostar-me i frenar l’home, explicar-li que aquesta no és la manera de solucionar el problema, però les cames m’han començat a tremolar i he estat incapaç de moure’m. D’altra banda, no tinc clar si tenia cap dret a fer-ho. L’actitud d’aquest home és l’actitud de massa persones encara avui en dia, que veuen els animals com éssers inferiors que no mereixen cap respecte. No s’adonen que pegar el gos a la llarga farà que acabi mossegant el nen (doncs li agafarà mania), i que mossegui a tot aquell q li pegui, per protegir-se. La violència sempre genera més violència. Lluitar contra això hauria de ser una prioritat de tots i en especial dels etòlegs. Almenys és la meva prioritat.

NO L'ABANDONIS, ELL MAI HO FARIA

Cada dia hi ha més gossos abandonats que o bé acaben atropellats a les carreteres o empresonats a les gosseres. Personalment em dol profundament la insensibilitat dels qui són capaços de cometre un acte com aquest. A vegades es compren cadells per caprici, com si fossin ninos de peluix que caminen. I quan es fan grans i se’ls ha d’educar, cuidar i són una limitació alhora de marxar de vacances ja no són tan divertits i llavors se’ls abandona a la seva sort. És intolerable. Com tot a la vida, tenir un gos és un acte de responsabilitat enorme. Abans de comprar-lo és important valorar si realment podrem assumir les necessitats de l’animal i si estarem disposats a qualsevol sacrifici. Sempre he pensat que l’arrel del problema és l’educació. S’ha d’ensenyar els nens des de petits que els animals són éssers vius, que pateixen i senten, i que si se’ls respecta i s’els estima ens ho donen tot. Són els amics més incondicionals que podem tenir. Només cal haver tingut un gos alguna vegada a la vida per entendre el què dic. Sisplau, si teniu un gos que no podeu cuidar com es mereix doneu-lo a algú que ho pugui fer però no l’abandoneu, ell mai ens ho faria.