29 de gen. 2010

EL LLEBRER


El Llebrer, més conegut com Galgo, ha estat una raça tractada molt injustament i poc valorada al llarg de la història. A poc a poc se l'està començant a considerar com quelcom més que un animal per córrer darrere una llebre tant a la caça com als canòdroms. Comencem a adonar-nos que el seu caràcter tranquil i equilibrat el fan el company ideal de qualsevol casa.


RAÇA: Llebrer

CLASSIFICACIÓ: Grup X: Llebrers i races similars./ Grayoide.

ORÍGENS: Es creu que els seus orígens van ser a l’Orient mitjà, doncs es van trobar representacions del Llebrer a les tombes egípcies cap al 4000 d.C. Entre els segles XVI i XVIII es va exportar per tot Europa, a països com Irlanda, Anglaterra o Espanya. Cada país va fer la seva pròpia selecció i van sorgir les diferents varietats que hi ha avui: el Llebrer espanyol, el Llebrer Afgà, el Greyhound(o llebrer Anglès) el Borzoi, el petit Llebrer Itàlia etc. Un cop a Europa s’utilitzava el Llebrer com a gos de caça de llebres a la carrera. Ha estat una raça molt mal tractada pels caçadors, que un cop els deixaven de ser útils, els mataven de formes salvatges. Per recompensar aquests magnífics gossos del seu maltracte i per conscienciar la gent han sorgit diverses protectores i associacions. Un exemple és SOS Galgos.

TRETS FÍSICS: El Llebrer de carreres és més petit que el d’exposició i se’l considera un dels animals més ràpids de la terra arribant als 72 km per hora. Hi ha variacions de pèl: pèl dur, pèl llarg i pèl curt. Té una aparença reconeixible pel seu cos prim, el seu morro allargat i la seva elegància. TALLA: Gran. ALÇADA: mascles: 71-76 cm. Femella: 68’5-71 c. PES: mascles: 29-32 kg. Femella: 27-29 kg. COLOR: negre, blanc, vermell, blau, lleonat, tigrat, o bé qualsevol d’aquests colors barrejats amb blanc. ESPERANÇA DE VIDA: de 12 a 14 anys, fins i tot més.

CARÁCTER: Pel seu instint de caçador i corredor té debilitat per perseguir animals petits. Té vigor i resistència. Molt bon caràcter, tranquil, discret i carinyós (sense excessos), sensible, reservat, sociable amb els altres gossos. Difícil d’ensinistrar, doncs és molt independent, desconfiat amb els desconeguts. Necessita fer exercici. Li agrada la comoditat de la llar i té paciència amb els nens. És un animal fort i resistent amb un cor molt desenvolupat.

PUNTS DÈBILS
  • Donat que té un intestí petit les seves digestions són limitades. Així que convé cuidar-li molt l’alimentació.
QUÈ HEM D’EVITAR
  • Tenir-lo en un pis o casa tancat. Necessita passejar i córrer. L’ideal és proporcionar-li les passejades diàries llargues i un cop a la setmana portar-lo a córrer a la muntanya.
  • Tot i la recomanació de deixar-lo córrer per la muntanya és convenient tenir-lo ensinistrat per assegurar-nos que torna. La seva velocitat faria impossible intentar atrapar-lo. A la ciutat, obligat passejar amb corretja.
  • Que convisqui amb altres animals com gats, conills o hàmsters. El seu instint de caça és molt fort encara.
IDEAL PER
  • Persones que vagin en bicicleta i els agradi portar lligat el gos. El Llebrer adora córrer i aquest és un bon sistema per portar-lo si no podem anar a la muntanya.
  • Persones que vulguin un company agraït, carinyós i tranquil però que alhora és molt independent i no està tot el dia a sobre l’amo.
  • Viure en qualsevol lloc doncs no borda i no és sorollós.
  • Per viure en una casa amb terreny. Així pot córrer i fer exercici.

                                          

24 de gen. 2010

COM USAR EL PREMI I EL CÀSTIG EN L'EDUCACIÓ

Ja hem dit en diverses ocasions que la millor manera d’educar a un gos de forma sana i equilibrada és premiant les bones conductes. I també és el més just perquè, pensem una cosa, no es pot castigar a algú que no li has ensenyat les regles abans, no?. Ara bé, no podem descartar el càstig en algunes situacions. L’important és saber distingir en quines situacions es pot i s’ha de castigar i quines convé no fer res. I també cal saber de quina manera s’ha de castigar i de quina no.

És fonamental saber que per a què un càstig sigui entès pel gos és necessari que es produeixi just al moment (o pocs segons després) del mal comportament. Pel contrari, si castiguem al gos mitja hora després de la mala acció no tindrà cap efectivitat, doncs l’animal no associarà el nostre enfado amb el què ell ha fet malament. Els gossos tenen una memòria molt curta i funcionen per associació d’idees. Posem un exemple: Arribem a casa després d’unes hores fora i trobem que el gos ha orinat. Si el renyem en aquell moment ell s’espantarà i actuarà com si entengués el què ha fet malament però en realitat no sabrà què ens passa i ens afafarà por. En aquest cas és millor no dir-li res. Només el renyarem amb un NO rotund i fort si l’enganxem fent el pipí. En una altra entrada ja us explicarem en detall com ensenyar un cadell a fer les seves necessitats.

Considerarem el NO com l’única via de càstig possible cada vegada que vulguem posar límits al gos. D’aquesta manera ell compren i no s’espanta. Procurarem, per això, educar a base de recompensa quan hi hagi bona conducta. És el què s'anomena ensinistrament en positiu.

Com hem de premiar?
  • Amb llaminadures per gos o quelcom de menjar que li agradi molt. Sempre en petites dòsis. Convé que es quedi amb ganes de més per seguir interessant en portar-se bé per aconseguir-ne més.
  • Amb el joc: no tot és el menjar. Una bona manera de premiar és tirant la pilota i dedicant una estona de joc amb ell.
  • Carícies: són mostres d'afecte que ell entén com una recompensa.
Tot això és aplicable tant si el volem felicitar per una bona conducta (com quan depsrés de molt insistir fa el pipí a fora) com per ensinistrar-lo.

Com no hem de castigar?
  • No pegar ni agredir mai el gos per castigar-lo. Aquesta mètodes agressius a la llarga provoquen pors en l’animal i pot acabar sent agressiu.
  • No aplicar el mètode Dominance down *.
  • No fer servir diaris ni similars, encara que siguin per picar a terra. La por no és un bon aliat en l’educació.
  • Amb crits o dient un munt de paraules que no entén.

*És el mateix sistema de càstig dels llops quan s’enfronten jeràrquicament si un llop de rang inferior es revela a un llop superior. Aquest li dóna la volta agressivament i el deixarà panxa amunt fins que el vençut el llepi. De la mateixa manera agafarem el gos pel coll i el subjectarem panxa amunt fins que ell es torni submís amb llepades.



20 de gen. 2010

BULLDOG FRANCÈS


El Bulldog francès ha estat company de grans celebritats i aristòcrates al llarg del segle XIX per la seva elegància i originalitat, i torna a estar de moda avui en dia. La seva bellesa radica precisament en la seva lletjor.

RAÇA: Bulldog francès

CLASSIFICACIÓ: Grup IX: gossos de companyia /Molosoide.

ORÍGENS: És difícil precisar la procedència del Bulldog francès. Se sap que va aparèixer a França amb l'aspecte que té ara a finals del segle XIX. Ara bé, no se sap del cert quin va ser el seu recorregut, doncs hi ha diverses teories. Al principi es va fer popular entre els carnissers dels matadors de la Villette a França i a poc a poc altres gremis com els cotxers, sabaters, verdulers etc. També van imitar la moda i tots tenien un Bulldog francès com a gos de companyia i com a caçador de rates i ratolins als comerços i als carrers de París.  Després va entrar a les cases de cites i va anar pujant de nivell acabant en mans de la reialesa com el Rei Eduard VII. Un mecenes Amèrica, Gordon Benett va impulsar l’assentament de la raça a EEUU i sobretot a Nova York. I així és va anar extenent.

TRETS FÍSICS: És braquicèfal (morro curt). TALLA: petit. PES: entre 8-14 kg. ALÇADA: entre 30-35 cm. ESPERANÇA DE VIDA: 12 anys. COLOR: barreja de negre i blanc, lleonat, tigrat, negre amb taca blanca.

CARÁCTER: És un gos intel·ligent, actiu, fidel, sensible, sociable, tranquil, fàcil de domesticar. Molt mandrós i golafre. Quan es tracta de protegir la seva casa té coratge de sobres. Té instint depredador de ratolins i rates. No acostuma a destrossar mobles.




PUNTS DÈBILS
  • Com tots els seus companys de morro curt té problemes respiratoris que el fan poc resistent alhora de fer exercici i roncador en dormir.
  • Les femelles tenen dificultats per parir a causa de les dimensions dels caps de les cries. Només poden parir a través de cesàrea.
  • No suporta els banys.
  • La calor el perjudica enormement.
  • És molt golafre i té tendència a engreixar. Perquè tingui bona salut cal cuidar l’alimentació amb menjar light. Si s’engreixa massa els seus problemes respiratoris empitjoren.
QUÈ HEM D’EVITAR
  • Com gairebé tots els gossos no suporta la soledat d’una casa. No és convenient tenir-lo si pensem passar gaires hores fora.
  • L'excés d'exercici.
IDEAL PER
  • Conviure amb nens. Li encanten I es deixa fer de tot, fins I tot vestir-lo de mil maneres.
  • Viure en espais reduïts com un pis. S’adapta a qualsevol circumstància i lloc.
  • Persones que els agradi sortir a passejar amb el gos moderadament, sense fer grans caminades. Li agrada passejar però no aguanta gaire estona.
  • Conviure amb gats (generalment, no sempre).
  • Persones que les agradin els gossos que estan a sobre de l’amo i reclamen molt carinyo. Li agraden les atencions i la comoditat.







18 de gen. 2010

QUÈ FEM AMB LES PAPARRES DEL GOS?



 
Les paparres són uns dels grans enemics dels gossos. No només els provoquen dolor i els treuen sang sinó que poden ser portadores de moltes malalties. Generalment s’enganxen a les orelles, el coll i entre els dits del gos, doncs són les zones amb la pell més fina. Inoculen un protozou que ataca els glòbuls vermells i els destrueix mentre s'alimenten de la sang de la víctimai es van inflant fins arribar a medir un cm. Solen aparèixer a les zones rurals però no és impossible veure-les als jardins de les ciutats, de fet, són dues espècies de paparra diferents. Les estacions més propenses són primavera i estiu. Una malaltia molt perillosa que transmeten les paparres és la Piroplasmosis. És una malaltia que evoluciona molt ràpid per això és important estar atent als símptomes:
  • Molt cansament i abatiment.
  • Febre alta (40 º)
  • Orina fosca.
  • Parpelles groguenques.
Aquests símptomes demostren que l’animal té anèmia. S’ha d’anar urgentment al veterinari. Si la malaltia no es detecta a temps el gos por morir. S’ha d’afegir que aquesta no és una malaltia que es transmeti a l’ésser humà.

Com treure-les?
És millor prevenir que curar, sempre. Cal desparasitar el nostre gos convenientment per evitar l’aparició de paparres i altres insectes. Al mercat hi ha diverses possibilitats que van des del collar a les pipetes o els esprais. Si malgrat tot detectem paparres al nostre gos hem de seguir les següents passes:
  1. Humitejar la zona amb un cotó xop d’alcohol per anestesiar la paparra, doncs quan s’enganxa, els seus perforadors de sang queden soldats com ciment.
  2. Amb unes pinces estirem la paparra pel cap per evitar que es quedi enganxada.
  3. Un cop extreta hem de tirar esprai antiparasits a tot el cos de l’animal.
NO arrancar la paparra de cop, sense alcohol. Si queda algun tros d’insecte enganxat pot produir infeccions al gos.

 

 


 

14 de gen. 2010

SOLIDARITAT PER LES PROTECTORES

Aprofitant la presentació de Pirena 2010, que es fa a la platja Nova Icaria de Barcelona aquest diumenge 17, La Lliga per la protecció d'animals i plantes de Barcelona estarà allà mateix en un estand juntament amb altres protectores i refugis. La idea és aconseguir que les persones que s'acostin a veure les demostracions de mushing, els tallers per nens i les xerrades, s'aturin als estands i col·laborin. Faran passarel·les d'adopció de gossos i gats i us informaran sobre els animals que tenen a les protectores. Demanen i necessiten que, solidàriament, els porteu tot allò que tingueu a l'abast: corretges, menjar, mantes, donatius econòmics etc. Tot això diumenge de 10h a 14h. És una bona opció de passar un diumenge al matí. Gaudir de la festa de Pirena i ajudar les protectores, que tant ho necessiten per la quantitat de gossos i gats que entren.

13 de gen. 2010

EL TERRITORI DE LES MASCOTES A LA XARXA

Si sou dels que acostumeu a buscar informació sobre gossos per internet i no sempre sabeu on trobar-la exactament visiteu la web http://www.territoriomascota.com/  La web disposa d’un cercador dedicat exclusivament a les mascotes. Hi ha un ampli ventall de temes de cerca. Tan aviat podeu trobar informació sobre els professionals dedicats a l’estètica i la salut dels animals que hi hagi a la vostra població (veterinaris, perruquers, ensinistradors etc.), com sobre establiments on acceptin mascotes quan viatgeu, o informació sobre esdeveniments, ofertes, protectores i associacions. També ofereix consells alimentaris, de salut, d’educació i informació sobre races i normatives. S’ha de dir que la pàgina s’actualitza habitualment i ofereix notícies, articles i vídeos. I per animar als usuaris a la participació, la web compta amb un concurs de fotografia. Per participar-hi només cal estar registrat i enviar una foto de la nostra mascota.
Després de fer una extensa immersió a la web des de Va de gossos recomanem http://www.territoriomascota.com/

10 de gen. 2010

EL PASTOR ALEMANY


Es pot afirmar que el Pastor Alemany és el gos més famós del món tot i ser una raça relativament jove, de 1898. En només cinc anys ja s’havia convertit en una estrella i pocs anys després, a principis dels anys 20 va ser popular gràcies a les primeres pel·lícules mudes del gos Rin tin tin.


RAÇA: Pastor Alemany

CLASSIFICACIÓ : Grup I: gossos pastors i bovers. /Lupoide.

ORÍGENS: D’origen alemany, segle XIX. El 1871 el capità de cavalleria Max Emile Fréderic von Stephanitz va dir en un text: “és un pastor alemany tot gos que visqui a Alemanya i que, gràcies a un exercici constant de les seves qualitats com a pastor el seu cos i físic arriben a una perfecció pel que fa a utilitat”.  Després de la Primera Guerra Mundial el pastor alemany va ser introduït a França i el Regne unit. Van creure convenient canviar el nom doncs feia referència al país enemic i es va batejar com Pastor d’Alsacià (nom que a Anglaterra se seguéis usant). Antigament guardava ramats de vens però la seva capacitat com a pastor d’ovelles va anar desapareixent.

TRETS FÍSICS: TALLA :mitjà/gran. Gos vigorós i musculós. PES: al voltant de 32 kg. ESPERANÇA DE VIDA: 13 anys. ALÇADA: mascles 60-65 cm i femelles 55-60 cm. COLOR: lleonat i negre amb pèl espès i apretat. També hi ha el de color blanc.

CARÀCTER: molt intel·ligent, extremadament sensible, valent, fàcil d’ensinistrar. És molt versàtil: té capacitat per ser gos policia, rastrejador, gos pigall, detector de drogues, gos de guarda i defensa. És per aquesta alta capacitat de “treballar” que no se’l pot tenir com a animal de companyia. Se l’ha d’estimular per a que no acabi desequilibrat i agressiu. Necessita una educació i disciplina seriosa.




PUNTS DÈBILS
  • Té tendència a tenir Displàsia de malucs* .
  • Propens a agafar “Moquillo” els primers mesos de vida.
  • Pateix problemes gàstrics. Se li ha de donar menjar sec.
  • Si no se li dóna la vida que necessita té facilitat per desequilibrar-se i agafar neurosis o tornar-se agressiu.
QUÈ HEM D’EVITAR
  • Tenir-lo gaire temps tancat a casa o sol. És un gos molt actiu que necessita molt exercici i estímuls. A part dels passejos diaris necessita una sortida a la muntanya o platja almenya dos cops al mes. D’aquesta manera la seva ment serà equilibrada i evitarem atrofies físiques com la Displàsia de cadera.
  • La sobrealimentació. Per evitar els problemes gàstrics.
  • Posar-lo a viure en un pis. L'espai reduït li crea molta angoixa.
IDEAL PER
És una raça que serveix per un determinat tipus de persona.
  • Persones fortes, amb autoritat (no violència).
  • Que els agradi molt sortir a córrer a la muntanya amb el gos.
  • Gens recomanat per gent passiva o feble de caràcter, i gent que vulgui un gos de companyia.
  • És bo amb els nens però cal ensenyar-lo des de petit a estar en contacte amb ells i no deixar-los mai sols.
  • Cases amb jardí o terrenys grans.

* malaltia òssia genética produïda per una malformació de l’articulació coxofemoral que produeix dolor i coixera al gos de les potes de darrera.




7 de gen. 2010

L'OBESITAT CANINA

Els trastorns alimentaris com l’anorèxia o l’obesitat també existeixen entre els gossos i és un dels grans mals d'avui en dia. Per desgracia encara hi ha qui pensa que un gos gras és més saludable; Res més lluny de la realitat. L’obesitat afecta un 30% dels gossos, una xifra força alarmant i que cal tenir en compte. Podríem considerar que hi ha obesitat quan el seu sobrepes correspon a un excés del 15% del seu pes normal.

Tot i que existeixen diverses causes per aquest problema la més habitual i majoritària és la sobrealimentació. Alguns amos són incapaços de resistir-se a les demandes dels animals i pensen que el carinyo és medeix en quantitat de calories donades. També respon a uns mals hàbits alimentaris basats en greixos i dolços, per això els amos de gossos obesos solen ser-ho també. Si la proporció de menjar no és equivalent a la d’exercici el gos s’engreixa i això portarà a conseqüències desastroses per la seva salut:
Conseqüències:
  • Insuficiència cardíaca i respiratòria.
  • Diabetis.
  • Augment dels riscos quirúrgics preparatoris (l'anestesia és difícil de posar i perillosa).
  • Afavoreix l’aparició de carències nutritives.
  • Origina problemes a les funcions reproductores.
  • Dificultats locomotores com artrosis, hèrnies discals, trencament de lligaments.
  • Dificultat per caminar.
  • Colesterol.
Si ens trobem que el nostres gos és obès i considerem que no li donem menjar en excés cal portar-lo al veterinari per a què determini si la causa és la sobrealimentació o alguna altra. Les altres possibles causes són:
  1. Un desajustament hormonal (un 25% dels gossos tenen tiroides).
  2. Conseqüència de la castració, pel simple fet q fan menys exercici.
  3. Una lesió de l’hipotàlam, centre de la sacietat, que fa que sempre tingui gana.
  4. Origen psicològic, igual q la bulimia o l’anorèxia.
Solució:
En primer lloc cal reconèixer q el gos té sobrepes i prendre-s’ho seriament.
  • Fixar-se en el que menja en un dia i reduir un terç del valor energètic dels aliments (comprant menjar dietètic) sense disminuir el volum.
  • Fraccionar la ració en diverses racions més petites.
  • Impedir que robi, suprimir les llaminadures i galetes i fer-lo beure molta aigua.
  • Augmentar l’exercici portant-lo a córrer.
  • Controlar el pes amb una balança.
  • Un cop el gos recuperi la seva silueta cal fer un regim de manteniment durant un temps per evitar recaigudes. El més recomanable és alimentar el gos amb pinso.
Qui té més risc:
  • Algunes races són més propenses a engreixar-se: Cocker, Carlino, Bulldog francès (els braquicèfals en general), Labrador, el West higland terrier, Caniche i Teckel.
  • Les femelles pateixen obesitat amb més freqüència.
  • S'ha de tenir cura de l'alimentació correcta dels cadells.