20 de febr. 2010

BÓXER

Es podria descriure el Bóxer amb el lema “Prevenció abans que atac” o “les aparences enganyen. Aquest gos tant esvelt i elegant pot ser tant carinyós i juganer com defensor i guardià de l’amo si la situació ho requereix.


RAÇA: BÓXER.

CLASSIFICACIÓ: Grup II: Gossos de guarda i protecció/molosoide.

ORÍGENS: Els seus orígens són força recents doncs es remunten a finals del segle XIX. L’antecessor del Bóxer va ser el Bullenbeisser, un gos alemany que a finals del XIX es va estendre als països baixos, Bèlgica i est de França. El Bóxer va aparèixer 10 anys després com a creuement entre el Bullenbeisser i el Bulldog Anglès. Posteriorment va ser utilitzat durant les dues Guerres Mundials. Acabada la II Guerra Mundial els americans es van endur la raça a EEUU. Va ser a partir d’aleshores que el Bóxer ha tingut un èxit fulminant a tot el món.

TRETS FÍSICS: Té una musculatura vigorosa, és braquicèfal (morro curt), pèl curt. TALLA: petita. ALÇADA: mascle 57-63 cm, femella 53-59 cm. PES: entre 25 i 30 kg. ESPERANÇA DE VIDA: 10 anys. COLOR: marró i blanc; atigrat.

CARÁCTER: Està considerat un dels millors caràcters entre les races canines. Tot i el seu aspecte musculós i fort no és gens agressiu per naturalesa. És valent quan toca, alegre, juganer i bon guardià. Està disposat a tot pel seu amo, és molt carinyós. Té una esperança de vida curta. Molt intel·ligent i de fàcil ensinistrament, nerviós i actiu. No sempre accepta bé la relació amb altres gossos però en pot aprendre, com tots els gossos.

PUNTS DÈBILS
  • Cuidar l’alimentació doncs té sempre molta gana i no convé que s’engreixi.
  • Les femelles han d’esperar a tenir dos anys per reproduir-se.
  • En tenir una vida curta cap als 7-8 anys ja necessita visites regulars al veterinari. Té tendència a tenir reumatisme, refredats, i malalties del sistema respiratori a causa de les seves fosses nasals curtes.
  • Les genives del Bóxer són sensibles a desenvolupar tumors.
QUÈ HEM D’EVITAR
  • Tenir-lo en un pati lligat. No és un gos per estar lligat ni tancat. Llavors pot acabar essent agressiu. 
  • Deixar-lo passejar lliure a menys que estigui ben ensinistrat doncs té tendència a escapar-se.
  • Les calors massa altes li perjudiquen molt. Molt de compte a l’estiu. 
IDEAL PER
  • Persones actives. Necessita molt moviment i exercici. No és vàlid per aquells qui viuen amb massa tranquil·litat.
  • Famílies amb nens. Li encanta la gresca i jugar amb nens. Suporta les entremaliadures. Només cal vigilar que amb la seva força els faci mal sense voler.
  • Viure en cases amb grans terrenys (tot i així se l’ha de treure a passejar) doncs no li va bé viure en un pis per la sensació de claustrofòbia.

16 de febr. 2010

ELS BENEFICIS DE LA CASTRACIÓ


La castració és una intervenció cada dia més freqüent. És una forma d’evitar embarassos en les gosses i de reduir agressivitat i territorialitat en els gossos.

És important conèixer bé el procediment per poder escollir la forma més adequada. En les femelles hi ha tres procediments diferents per esterilitzar-la i uns són més recomanables que els altres:
  • L’Ovariotomia: és la més radical doncs es tracta de l’ablació dels ovaris. Suprimeix per sempre la regla, el zel, les pujades de llet i l’embaràs psicològic. La gossa ha de ser jove quan se li practiqui. Els efectes secundaris són l’obesitat, la incontinència urinària però són efectes controlables.
  • Lligadura de trompes: És una intervenció molt més senzilla que l’Ovariotomia. Després de la intervenció els ovaris no arriben a la matriu per tant no es pot quedar embarassada però en canvi conserva els seus instints sexuals i el zel. No té els efectes secundaris de l’altre intervenció. És la més recomanable a nivell psicològic de la gossa.
  • L’Histerectomia: Consisteix en l’ablació de l’úter i per tant permet que la gossa segueixi tenint una funció hormonal normal. Ara bé, pot comportar infeccions vaginals que s’han d’anar tractant i descarnaments en el coit.
Pel que fa al mascle hi ha dos tipus d’intervencions de castració:

  • L’ablació de testicles (castració): és la més freqüent. Els testicles tenen dues funcions: produir espermatozous i secreció de l’hormona masculina o testosterona. Quan a un gos se li extirpen els testicles no només no podrà embarazar una femella sinó que en desaparèixer la testosterona el seu caràcter canviarà. Es tornarà més tranquil, deixarà de tenir necessitats sexuals i territorials, per tant ja no aixecarà la pota al orinar (signe de marcatge)i el seu lladruc canviarà de to. Pel que fa als canvis en l’organisme la castració fa engreixar l’animal i per tant serà convenient controlar molt més la dieta. Aquesta intervenció és ideal per gossos agressius o que comencin a mostrar signes d’agressivitat. Ara, si es fa quan el gos ja té uns anys no elimina la munta perquè lluny de ser un acte sexual ja s’haurà convertit en hàbit.
  • Vasectomia: aquesta intervenció només elimina la seva capacitat de procrear, l’esterilitza, però no li treu la seva activitat sexual ni li canvia el caràcter. Això és així perquè l’únic que es fa és seccionar el conducte que va des dels testicles als dipòsits espermàtics.
A més a més la castració aporta beneficis extres com:
  1. Elimina la possibilitat de tenir càncer testicular.
  2. Redueix les possibilitats de tenir problemes de pròstata.
  3. Menys possibilitats de tumors i hèrnies perianals.
En els mascles hi ha diferents motius per castrar-los i fer-ho d’una forma o altra. A vegades es fa només per impedir la procreació del gos, altres és una manera terapèutica en cas de tumors o de problemes de comportament com l’agressivitat, l’excitació excessiva o la tendència a fugir-se. Sigui com sigui el veterinari ens ajudarà a valorar si és necessària la castració i quina és la més recomanable per la nostra situació.
Si el motiu és eliminar l’agressivitat l’edat tindrà molt a veure en l’eficàcia dels resultats. Com més jove sigui millor. L’èxit és d’un 50 % per reduir l’agressivitat intrasexual i d’un 80-90% per reduir l’agressivitat per dominació. El motiu és que el problema no es redueix a la presencia o no de testosterona. En l’agressivitat d’un gos també hi intervenen les costums que ja tingui adquirides.
S’ha d’aclarir que castrar un gos no és perdre la seva personalitat, ni molt menys. L’únic que canvia en el seu caràcter és allò relacionat amb les hormones. Serà més tranquil i perdrà l’instint de territorialitat però la personalitat, el temperament i aprenentatge no variarà.

El gos s'haurà de recuperar amb una campana Isabelina per evitar que es llepi la ferida.

11 de febr. 2010

EL PASSAPORT PER VIATJAR PER LA UE


Des del dia 1 d’octubre del 2004 és obligatòria l’obtenció del passaport per animals de companyia tals com el gos, gat i hurón per moure’s pels països de la UE. Tot i que ja fa uns quants anys d’aquesta nova llei estic segura que molts no ho sabíeu i que esteu tant sorpresos com jo (gratament).

Per adquirir el passaport cal anar a una clínica veterinària i demanar-lo. Haurem de complir, per això, els següents requisits:
  • Que el nostre gos porti microxip.
  • Que les dades del microxip coincideixin amb les del propietari. Per tant si el gos ha canviat d’amo primer s’haurà de canviar la titularitat del nom del nou propietari. I si el titular seguéis sent el mateix però ha canviat de domicili s’haurà de posar el nou domicili.
  • El gos ha d’estar vacunat contra la ràbia, doncs tot i que a Espanya és una malaltia extingida a molts països europeus no.
  • Els animals menors de tres mesos no poden obtidnre el passaport, per tant per viatjar amb ells és necessària l’autorització de l’Estat de destí.
Aquests són els requisits generals per tota la UE per poder tenir el passaport en regla, ara bé, hi ha països que afegeixen els seus propis:

  • Per viatjar a Finlàndia exigeixen un tractament contra la malaltia Echinococcus durant 30 dies previs al viatge.
  • El Regne Unit, Malta I Suècia exigeixen a més a més una mostra de sang per valorar si l’animal té anticossos antiràbics. Pel Regne unit l’anàlisi de sang s’ha de fer 30 dies després de la vacunació i sis mesos abans del viatge, en canvi per Suècia la prova s’ha de fer 120 dies després de la vacunació. Així de seriós ja veieu.
Algunes comunitats autònomes pretenen anar substituint la cartilla veterinària pel passaport. És una mesura còmoda per evitar tenir tants documents.
El passaport permetrà més control sobre els animals de companyia que entren i surten de cada país doncs obliga a posar el microxip.

7 de febr. 2010

JACK RUSSELL TERRIER



Tot i ser una raça jove el Jack Russell es va fer molt popular gràcies al famós Pancho, el gos que jugava a la Primitiva a l’anunci de tv. Era una parodia però si hi ha alguna cosa de certa és que és un gos amb molta capacitat d’aprenentatge.

RAÇA: Jack Russell terrier.

CLASSIFICACIÓ: Grup III: Terriers/ Bracoide.

ORÍGENS: El seu nom li va donar el seu creador: Jack Russell, un mossèn anglicà. Era molt aficionat i amant dels Terriers i va començar a creuar-ne de diferents varietats, com el Fox terrier, fins que va crear el Jack Russell. Posteriorment va ser Austràlia el país que va desenvolupar i estendre la raça, tot i que no se sap exactament com va arribar fins allà des d’Anglaterra. El 1972 es va crear oficialment el Jack Russell terrier club of Australia. La raça ha trigat molts anys ha ser reconeguda per la FCI *(Federació Cinològica Internacional), concretament el 2001, tot i que alguns Clubs com el Kennel Club britànic sí que ho havien fet abans.

TRETS FÍSICS: Hi ha la varietat de pèl dur i el de pèl llis i la de potes curtes i llargues.
COLOR: blanc, blanc i foc, blanc amb marques negres. És característica la seva cara blanca amb una taca al voltant d’un ull. TALLA: Petita. ALÇADA: mascles 33-35 cm i femelles 33 cm. PES: 6’5kg. ESPERANÇA DE VIDA: 15 anys.

CARÀCTER: el propi dels terriers: atrevit, valent, intel·ligent, curiós, independent i molt actiu. Li agrada molt jugar. Tenen gran capacitat per ser ensinistrats i aprendre Agility. Com que originàriament era gos de caça de petits rosegadors té tendència a bordar i escarvar la terra. Necessiten molt exercici per cremar la seva gran energia. Li encanta jugar a la pilota amb el seu amo.

PUNTS DÈBILS
  • Pot patir la malaltia dels terriers Ataxia o Mielopatia de Terrier, malalties hereditàries. L’Ataxia és una descoordinació d’alguns membres del cos. La Mielopatia és una afecció de la medul·la espinal.
  • Tendència a patir luxació del cristal·lí als ulls.

QUÈ HEM D’EVITAR

  • No deixar-lo gaire temps sol. Té tendència a l’avorriment i a l’ansietat per separació i pot destruir coses. Si és inevitable deixar-lo sol cal cansar-lo molt durant el passeig del matí i deixar-li un kong (veure el meu post a la secció d'accessoris i objectes) per a què es distregui.
  • Ser massa permissius i tous. És un gos amb tendència a ser dominant així que convé disciplina i deixar-li clar qui mana des del principi.
  • Portar-lo a una casa on hi hagi ocells o rosegadors. Té un fort instint de caçador.
IDEAL PER
  • Persones actives. Gens recomanat per persones sedentàries.
  • Per famílies amb nens doncs li encanta jugar.

  • Viure en cases amb jardí doncs necessita espai per corer. Si viu en un pis és imprescindible passejar-lo tres vegades al dia.

* És l’organisme que s’encarrega de posar les normes respecte la cria de gossos, de dictar l’estándar de les races (quina ha de ser l’estètica de cada raça), de protegir les races i de validar una raça nova. Es va crear el 1911. La seva seu és a Bèlgica.

4 de febr. 2010

PRIMERS AUXILIS

En alguna ocasió ens podem trobar amb la terrible situació que el nostre gos s’hagi ferit, menjat verí o s’hagi empassat alguna cosa perillosa i el veterinari està massa lluny. La rapidesa d’actuació pot fer que el gos mori o sobrevisqui. Per això és important que tota persona que té un animal tingui uns coneixements bàsics de primers auxilis per saber com actuar en diferents situacions d’emergència.


Com actuar en una emergència:

  1. En primer lloc cal tenir en compte que si ens trobem en una situació extrema en què el nostre gos ha patit un accident, del tipus que sigui, hem de ser capaços de mantenir la calma encara que ell gemegui, cridi i sagni. Si no ens tranquil·litzem posarem més nerviós l’animal i, encara pitjor, no podrem pensar fredament per analitzar el problema i actuar per solucionar-lo.
  2. Hem d’aprendre a conèixer els símptomes dels principals trastorns que pot patir un gos i saber-los analitzar.
  3. Tenir sempre el número de telèfon del veterinari a mà i trucar al mínim símptoma alarmant. Probablement ell ens ajudarà a saber què fer.
Primers auxilis segons l’estat del gos:

ATAC DE NERVIS:
Els gossos també pateixen atacs de nervis. Quan és així cau al terra bruscament amb el coll i potes tensos, baveja i orina. Pocs minuts després s’aixeca i es va calmant a poc a poc. Se li pot manifestar a causa dels nervis i l’angoixa pel mal que s’hagi fet. Si aquest és greu se li aniran repetint els atacs fins que el curem.


FERIDES:
Si el gos sagna abundantment a causa d’un atropellament de cotxe o un accident domèstic, hem de posar una tela neta a sobre la ferida i apretar amb força per parar l’hemorràgia. Si la ferida és lleu amb això n’hi haurà prou. Després anem immediatament al veterinari. Si la ferida és greu i l’hemorràgia és de color vermell clar al nivell de les potes hem de comprimir les artèries d’aquestes o fer un torniquet no massa apretat, entre el cor i la ferida. Això sí, no es pot deixar posat més de mitja hora.


CREMADES:
Si la cremada és de poca importància amb posar-li aigua freda o gel sobre la zona cremada n’hi haurà prou. Després desinfectem amb mercromina i una pomada antibiòtica i emboliquem amb una gasa que s’ha de canviar a diari. Si la cremada és greu s’ha de tapar ràpidament amb una tela humida i córrer al veterinari.


ESTAT DE XOC:
Un gos està en estat de xoc si té les potes fredes, el pols dèbil i ràpid i els ulls fixos. La nostra intervenció serà clau per evitar que caigui en coma. Li hem de fer un massatge cardíac* o la respiració artificial* .


VERÍ:
Els símptomes d’una intoxicació no sempre són fàcils d’identificar dons l’enverinament es pot manifestar tant en trastorns digestius, o hematològics. Si sabem quin producte a pres hem de trucar immediatament a un centre d’informació toxicològica on ens donaran un antídot. Si no ho sabem hem d’acudir urgentment al veterinari. Poc podem fer nosaltres en un cas així. El què NO hem de fer és fer-lo vomitar (es podrien agravar les lesions) o beure (facilitaria l’absorció del verí).

EMPASSAR OBJETES:
Si el gos s’ha empassat un cos estrany li hem de donar menjar que contingui fibra, com verdura o fruita (la mongeta verda recomanable), doncs formarà un embolcall al voltant de l’objecte i facilitarà l’expulsió amb la defecació. Si el cos estrany ha quedat obturat a la gola hem d’intentar treure’l amb cura amb dos dits. Si el gos pateix o vomita haurem de córrer al veterinari.

FRACTURES:
Quan el gos s’ha fracturat una pota hem d’evitar moure-la i l’embolicarem amb cotó hidròfil* o l’immobilitzarem amb dues taules de la longitud del membre. Lliguem amb un cordó, vena o esparadrap. Per fractures de crani o columna vertebral hem de posar l’animal amb molta cura sobre una taula de fusta i el portarem al veterinari. Recomanem posar sempre un morrió a un gos a qui estem atenent per fractura, doncs el dolor el pot fer mossegar.

Tots aquests primers auxilis poden ser vitals per salvar la vida del gos però hem de tenir en compte que en tots els casos haurem d’anar al veterinari després. Només un professional podrà atendre correctament el gos i, en tot cas, determinar si hem actuat correctament.


*Amb la palma de la mà fer pressió rítmica a la part posterior de les espatlles, a les costelles del mig (on hi ha el cor.
*Treure-li el collar, deixar que la llengua pengi d’un costat, posar les palmes damunt les costelles, comprimir regularment cada 5 segons mentre anem bufant per les seves fosses nassals.
*Que absorbeix l’aigua amb facilitat.

1 de febr. 2010

ELS GOSSOS DE SALVAMENT A HAITÍ

La tragèdia d’Haití no ha deixat indiferent ningú. Donades les conseqüències devastadores i les grans tasques de salvament que s’estan portant a terme, des d’aquest bloc no podem passar per alt la bona feina que fan els gossos de salvament i, per suposat, els qui els entrenen. EEUU, Xina, Alemanya, Anglaterra...gairebé tots els estats han enviat equips de salvament per ajudar en els rescats. Des d’Espanya han marxat molts equips amb gossos. La primera expedició que va arribar a la zona del desastre va ser l’ONG “Intervención, Ayuda y emergéncias” ,del país valencià, que anaven acompanyats de quatre gossos Golden Retriever especialitzats en la recerca de persones sota la runa. La majoria de races són Pastors alemanys, Labradors i pastors belga. N’hi ha que són ensinistrats per recuperar cadàvers i d’altres per trobar persones en vida. Tot i els progressos tecnològics que hi ha per la detecció de persones no hi ha res comparable amb l’olfacte caní. Per això amb els anys diversos països han obert escoles d’ensinistrament de gossos de salvament.

Característiques dels gossos de salvament:

La tria de gossos adequats per fer aquesta feina no es fa tant en funció de la raça (tot i q hi ha algunes que solen tenir més qualitats) com en funció del caràcter i la predisposició del gos. Ha de ser un animal equilibrat, segur, que respongui bé a estímuls com el d’anar a buscar la pilota, amb bona comunicació amb el seu amo-ensinistrador, de mida mitjana, en bon estat físic y bon olfacte.
S’escullen des de cadells de forma molt rigorosa. S'acostumen a triar mascles de 18 mesos de vida. Les femelles no són vàlides doncs les èpoques de zel complicarien la labor i impedirien que estessin disponibles tothora. És important que un veterinari doni el seu consentiment de què el gos està en perfecte estat físic i psíquic.
Han de ser gossos intel·ligents, valents i sociables. En cap cas amb tendències agressives. Han de tenir curiositat per buscar i ser esportistes.
Un cop sobre el terreny solen treballar unes quatre hores al dia, en períodes de mitja hora, i amb un estat de tensió intents a causa dels sorolls i el moviment. No és ni de lluny una feina fàcil.

Des de quan existeixen?

Ja des de principis de segle XX s’utilitzen els gossos per ajudar en catàstrofes similars a la d’Haití. Durant la I guerra Mundial ja se n’usaven per trobar soldats sepultats a les trinxeres. I a la Segona guerra mundial encara va anar a més. Durant els 50 Gran Bretanya va crear escoles per l’ensinistrament de gossos de salvament, seguida per EEUU, Alemanya i Suïssa. França s’hi afegí al 1979.
Abans dels 50 s’utilitzava, sobretot, el mètode d’escolta i crida vocal. Per tant era necessari que la persona estés viva per trobar-la. Actualment gràcies als gossos això ha canviat. Tenen la capacitat de detectar una olor sota una capa de neu de 8 m o localitzar una víctima a una profunditat de 3’50 m amb un èxit d’un 90 % en el temps de sis minuts.


Hem de valorar molt la feina d’aquests gossos i dels seus entrenadors. No hi ha res més satisfactòri que la col·laboració mútua entre animals i éssers humans amb una base de respecte i afecte. Que un gos dediqui la seva vida a un treball com el salvament és molt positiu pel seu equilibri i benestar mental, sempre que sigui fet en les millors condicions: bona alimentació i ben cuidat pel seu amo. I això ho té garantit. Enhorabona per la vostra excel·lent labor!